He de reconèixer que fins avui no havia llegit ni una línia de Thomas Mann. Tanmateix, o potser per això, Tónio Kröger m'ha agradat molt. N'he llegit tota mena d'interpretacions d'aquesta novel·la breu: l'autobiogràfica (la mare brasilera de Mann és aquí la mare espanyola d'en Tónio; en Tónio, com en Mann, també viu un amor adolescent per un company d'escola; també hi és present la complexa relació amb el pare, un home de temperament fred, "malencònic i reflexiu"), la classista (la lluita per acceptar-se com a burgès tot i la seva inclinació artística), la ideològica (la relació entre art i societat)... Totes tenen part de raó. Per a mi, però, Tónio Kröger és una història al voltant d'un escriptor contemporani (les meves favorites) i sobre el fracàs de construcció d'un mateix amb relació al món (reblem el clau): d'una banda, en Tónio voldria ser com els seus amors adolescents, Hans i Ingeborg, estúpids però feliços, que representen el prototipus germànic de bellesa i salut; de l'altra, el martiritza l'esperit d'artista que només l'acosta als marginals, als ferits, als tristos, als desclassats. I en el seu caminar entre dues ribes, en l'esqueixament interior, viu el seu turment amb més o menys resignació:
Jo visc entre dos mons, i no em trobo a casa a cap dels dos, i per això tinc el viure un poc difícil. Vosaltres artistes m'anomenau burgès, i els burgesos estan temptats d'empresonar-me... i jo no sé quina de les dues coses em fa més mal!"
Si una cosa ens ha demostrat la postmodernitat és que tots som, en major o en menor mesura, fills d'aquesta situació. Tal com passa amb els dos extrems que en Tónio sembla observar, la mitjania tampoc existeix ni esdevé una solució: és en l'acceptació on es pot trobar alguna resposta, o almenys una certa reconciliació. Pel que fa a la literatura, Tónio Kröger expressa una sensibilitat molt particular, nascuda de paradoxes, dicotomies i contradiccions difícils d'assimilar per qui s'hi veu reflectit. Així, en Tónio esmenta dos personatges que representen dues opcions d'entendre la literatura que ell avorreix: d'una banda, l'elitisme del novel·lista Adalbert, fred i inhumà (tot i que en una conversa, de jove, en comparteix el concepte, que més endavant matisa), i el sentimentalisme estèril d'un general que escriu versos, un diletant. En Tónio es troba a mig camí del populisme i l'elitisme, doncs, una situació amb la qual em sento molt identificat. Com tanta altra gent, m'imagino: procuro extreure de la cultura popular i de les arts minoritàries i exigents aquelles obres que més s'acosten a la meva forma d'entendre el món que m'envolta. I procuro deixar-me de remordiments, de sentiments d'inferioritat, de prejudicis o de complexos intel·lectuals. Però abans no he arribat a acceptar-ho i a entendre-ho d'aquesta manera, he viscut un procés de reflexió interna que, crec, és semblant al que intenta reflectir Mann a Tónio Kröger. I no em vull estendre, però podríem parlar d'altres elements més personals.
El millor d'aquesta nouvelle, sens dubte, és la brevetat (144 pàgines), la síntesi de narració, estudi psicològic, i tesi sobre l'art i la seva influència: recordem que Mann l'escriu l'any 1903, època en què el Modernisme ja fa estona que planteja el divorci entre l'artista i la societat. També vull destacar una escena repetida en dues etapes diferents de la vida del protagonista: un ball, símbol per antonomàsia de la burgesia, i al·legoria de les relacions socials, del desclassament i l'agrupament, de les semblances i les diferències que s'estableixen dins la societat burgesa, plenament assentada a començaments del segle XX i a pocs anys d'abocar-se a l'horror del feixisme.
Maldestre, pocatraça, en Tónio esdevé incapaç de participar del ball: el primer cop fa el ridícul aprenent el rigodon francès (hom parla del rebuig de Mann a la cultura francesa, no sé si aquest en pot esdevenir el símbol). En canvi, a la segona escena de ball, anys més tard, se'l mira des de la distància i esdevé un retrobament amb el passat, i l'inici d'una profunda reflexió: poc després, quan s'hi passeja sense ganes d'intervenir-hi, torna a ensopegar i a adonar-se que es veu desplaçat del ball social cap als marges.
Podria seguir analitzant algunes de les escenes més rellevants (com la visita a l'antic casal de la seva família, en altre temps de molta importància i ara reconvertit en biblioteca; o el paper de la pintora Lisaveta Ivanovna, amiga i confessora d'en Tónio). Però deixo a la vostra disposició submergir-vos-hi a pulmó lliure. Evidentment, si he de seguir amb Mann, ara toca La mort a Venècia. Sovint, aproximar-se als grans escriptors a través d'obres menors per brevetat i importància també és una forma interessant d'accedir-hi, d'entrenar-se en el procés d'assimilació de les seves propostes. En aquest sentit, Tónio Kröger significa l'inici de la literatura de Thomas Mann tal com és coneguda, de gran contingut simbòlic i reflexiu.