L'ombra dels dies

Fa temps que tinc un somni reiteratiu, al qual hi torno de tant en tant, sobretot en èpoques d'esvaniment o mandra. En ell, és un migdia d’agost que espeternega sense pietat. Camino per un senderi de lloses desgastades, gairebé impossibles de reconèixer sota la pols del desert que m’envolta. No tinc consciència d’on vinc ni cap a on em dirigeixo, només que he de seguir tossudament el camí marcat. Vesteixo de blanc, uns pantalons i una camisa de lli, encimbellat per un barret Panamà que em cobreix del sol, i al cap d’uns minuts ensopego amb un petit assentament de quatre cases, una mena de poble polsegós i improvisat. Potser en els seus inicis fou el campament d’uns buscadors d’or i ara només s’esllangueix enmig del desert que l’envolta, semblant als pobles de les pel·lícules del Sergio Leone . Sempre acabo dirigint-me cap a una casa a la banda esquerra del camí que sobresurt de la resta per la seva portalada, coronada per una porxada exuberant, gairebé indecent: és un lloc idoni pe...