Diaris d'Ombra 2: El nom de les coses

Prendre consciència de les coses no vol dir conèixer-les pel nom, haver-les masegat una mica i deixar-les al pap abans de deglutir-les sense més problemes. Arribar al nucli de les coses vol dir obrir-les, ficar-hi les mans i els braços fins els colzes, ensangonar-te, regirar les seves vísceres, ofegar-te en el fàstic de la cruesa que les compon i llavors sí, llavors empassar-te-les amargament, amb aquell gust de cendra i melsa que et fa venir basques. Això sí que és conèixer les coses. La resta són punyetes, mentides, veritats dites a mitja veu per no ferir-nos o espantar-nos.

Avui ho he descobert quan el doctor que s’encarregarà de la meva xacra m’ha posat al dia sobre els ets i uts de tot plegat. Tanta benignitat al començament, tanta senzillesa, tanta manca de preocupació, però al capdavall hauré de viure tot el procés de la meva malaltia, ningú me l’estalviarà. El tractament, la intervenció, el postoperatori, la teràpia, el temps mort llençat a les escombraries. I el brutal sentiment de vulnerabilitat, somort en la inconsciència que em deixava llevar-me cada dia i anar-me’n a dormir, panxacontent.

I els eufemismes deixen pas a paraules més reals, amb més pes, que t’omplen les butxaques amb una càrrega a vegades insostenible. Són paraules fredes, mèdiques, que fereixen amb el cantell esmolat del bisturí que m’obrirà. Els fantasmes ens espanten perquè són eteris, immaterials, escapen als nostres sentits i a la possibilitat d’agafar-los. Però el terror pur esdevé en enfrontar-se a les pors fetes carn i sang, fetes gramàtica i sintaxi, capaces d’atrapar-nos i esqueixar-nos més enllà de l’esglai.

Diaris d'Ombra 1: D'un món remot

Demà m'hospitalitzen. No tinc ganes d'actualitzar el blog: s'ha acabat aquest joc indolent de fer engelosir l'Estel. La vanitat de l'escriptor em va dur a la declaració d'adulteri, a posar al mateix nivell la meva dona i la literatura, a voler declarar els meus amors ridículs. En el darrer fragment que vaig escriure relatava un somni que vaig tenir de debò, on sortia “la casa neta”, i que acabava amb una carta dirigida a la dona desconeguda que no és altra que la literatura. La tinc escrita, aquesta carta, però no penso publicar-la. L'Estel no es mereix aquest desdeny després de tot el que estem vivint junts.

Com més dies passen, més pes em guanya el cos. Ja no sóc capaç d'envolar-me amb el desifici d'un Saint-Exúpery tot i saber que el desert és ple d'enemics que et poden abatre. Quan els metges et donen una notícia com aquesta, l'estómac se t'omple de ciment i et costa ofegar un crit que prova de grimpar-te gola amunt. El problema és que acabes aterrant en un indret estrany, desconegut, i per tant aterridor. Ni la guia de l'Estel ni la saviesa del doctor m'han pogut estalviar l'estupor i els tremolors. Una lletania salmodiosa m'atordeix: per sort el diagnòstic ha estat prematur; per sort, la intervenció serà ràpida i efectiva; per sort les possibilitats que es reprodueixi són remotes. Remot: un adjectiu que sempre m'ha recordat les pel·lícules de dinosaures i els llibres d'homes i dones vivint en coves i vestits amb pellingots. Vestigis d'un món extingit.

L'Estel no es mereix els meus escrits, però tampoc el meu adulteri. Els papers que els vaig atorgar en el meu drama buf, els d'espectre i de dama, s'intercanvien, potser tornen a la seva dimensió real. M'he enganyat creient en la possibilitat de mantenir l'equilibri, malabarista del plaer, capaç de beneficiar-me amb els dos objectes de desig alhora. I no és res més que un tendre engany d'adolescent romàntic o una hipocresia d'adúlter: la vida m'ensenya (un altre cop) que cal escollir, aprofitant els beneficis de la meva tria però també sabent-ne encaixar les pèrdues.

M'enduc un llibre i una llibreta nova de trinca, la que acabo d'encetar amb aquest escrit. Vull passar les hores que l'Estel no estigui al meu costat llegint i escrivint. Vet aquí que, ironies de la vida, el meu adulteri és ara més visible, acceptat i necessari que mai. Les meves dues estimades comprenen que les necessito, entenen que les comparteixi i cedeixen sense rebutjar-se. Ara, més que mai, l'ombra dels dies se'm fa allargada com la d'un xiprer un migdia de primavera, quan més lluny i més amunt em defuig la llum.

Les intermitències de l'ànima

“Entre aquests paisatges, l’ànima s’esmuny,

desapareix, torna, s’acosta i se’n va,

estranya i inabastable per a ella mateixa,

ara certa, ara incerta de la pròpia existència,

mentre que el cos és aquí, aquí, aquí,

i no té on guardar-se.”

Wislawa Szymborska

És curiós: torno a ser aquí, però la meva consciència em diu que, de fet, no he marxat mai. El meu cos, aquesta ferramenta abassegadora i alhora delicada, no ha deixat en cap moment el món dels vius, però tots vosaltres –si és que existiu, si és que abans ja existíeu i no sou nouvinguts incapaços d’haver-ho notat simplement perquè ignoràveu aquest racó d’ombra–, en qualsevol cas, haureu notat la meva desaparició. Perquè el silenci ja és això, la desaparició, l’oblit, el buit d’un espai fins fa poc ocupat per algú, en aquest cas un ésser incorpori però observable; energia, matèria líquida, elèctrica o electrònica, o potser ones electromagnètiques; sigui com sigui, una entitat amorfa però comprovable físicament, tot i trobar-se a l’altra banda del mirall, en aquest cas la pantalla. Per a vosaltres només sóc un cúmul de lletres, de frases, lligalls de pensaments travats que acabeu materialitzant dins el pensament, i fent-vos-en una impressió, de ben segur allunyada del tot de la realitat. I tanmateix, potser haureu copsat la meva absència. Bé, en concret la de la meva ànima; és ella qui ha estat absent, una intermitència més, una pèrdua momentània de flux elèctric, un stand by forçat pel diagnòstic d’un metge oncòleg que tan sols era la targeta de visita del meu cos, tan gelós i abusiu com sempre.

El cos, ell és qui ha pres el protagonisme durant els darrers mesos, obligant-me a dur-lo amunt i avall, primer a les proves, després a l’hospital, finalment a la sala d’operacions. Ras i curt: a finals d’any em va sortit un petit bony al pit dret. Un tumor benigne, em va voler tranquil·litzar el doctor. Però jo ja em trobava massa lluny de mi mateix com per poder-me tranquil·litzar o alegrar per aquell diagnòstic. El fet d’haver-me hagut d’aturar, el fet d’haver d’estar atent a les cadències del meu cos, per primera vegada seriosament afectades després de mantenir-se funcionant com un rellotge des que jo recordava, tot plegat em va obnubilar. Vaig perdre el món de vista, la consciència, el ritme de la realitat. M’elevava i m’elevava, surant per damunt meu, mirant-m’ho tot plegat des de lluny, sense una àncora que em tornés a lligar al sòl, que tornés a subjectar-me al dolç discórrer de la monotonia diària. La meva vida es trasmudava, i no m’agradava haver de fer-ho.

M’ha costat tornar a escriure perquè en realitat no en sentia la necessitat. Què us puc dir? Per a què serviran les meves paraules? He de parlar de la malaltia, del procés de curació, de la convalescència? De com canvia la vida davant una d’aquestes situacions? Per què? Molts d’altres ja ho han fet. Han fet palès el seu esperit de superació davant adversitats menys trivials que la meva. No sóc ni vull ser símbol de res, tothom viu situacions que li canvien la vida, la manera de veure la seva pròpia vida i la dels altres. No tinc res de nou per dir ni oferir al respecte. Ni ho desitjo.

Però sí que vull parlar de l’oblit, del buit, del no-res. La sensació d’evasió, d’inconsistència, d’incorporeïtat. L’ombra dels dies va engolir-me, i em vaig convertir en part seva. M’hi vaig dissoldre, em vaig convertir en part de les seves cèl·lules, en teixit per als òrgans que movia de tant en tant, en una direcció inconcreta. Perquè l’ombra dels dies es dedica a vagarejar, erràtica, sabent que ningú l’espera, que tothom la tem, i que quan caus dins seu t’arrossega durant un temps per després expel·lir-te com un residu inservible. Tant se val, ja tindrà nous esclaus que segueixin col·laborant amb el seu moviment etern. Però llavors tu ja no ets conscient de qui eres ni de qui ets. I llavors has d’agafar l’escombra i la pala, recollir la teva pols, llençar-la a les escombraries i pensar què collons toca, ara.

El somni de la casa neta

“¿No heu sentit mai aquella mena de por que se sent davant l’eternitat, la por que podríeu perdre la noció del temps, que podrien passar els anys sense que us n’adonéssiu i que en sortir de la cambra ja tinguéssiu els cabells blancs?”
Junichiro Tanizaki

Els dies transcorren un rere l’altre, amb la inèrcia de les vint-i-quatre hores sense aturador que, a causa de la repetició, agafen embranzida per fer-los passar amb un sospir. Un sentiment de velocitat enganyós, de fugida impostada, una treta psicològica per fer-me més païdora la veritat: visc al recer de l’ombra dels dies. El Temps, tal i com fa el Sol, irradia la seva lluminositat damunt els dies que passen i jo, al mig del camí, fujo dels seus rajos despietats. Sempre he tingut la pell molt fina, pàl·lida com el gebre de la matinada.

Fa temps que tinc un somni reiteratiu, al qual hi torno de tant en tant, sobretot en èpoques d’esvaniment o mandra. En ell, és un migdia d’agost que espeternega sense pietat. Camino per un senderi de lloses desgastades, gairebé impossibles de reconèixer sota la pols del desert que m’envolta. No tinc consciència d’on vinc ni cap a on em dirigeixo, només que he de seguir tossudament el camí marcat. Vesteixo de blanc, amb un barret Panamà que em cobreix del sol despietat i al cap d’uns minuts ensopego amb un petit assentament de quatre cases, una mena de poble polsegós i improvisat. Potser en els seus inicis fou el campament d’uns buscadors d’or i ara només s’esllangueix enmig del desert que l’envolta, semblant als pobles de les pel·lícules del Sergio Leone. Sempre acabo dirigint-me cap a una casa a la banda esquerra del camí que sobresurt de la resta per la seva portalada, coronada per una porxada exuberant, gairebé indecent: és un lloc idoni per arrecerar-se de l’espeternec amb una ombrada disposada a engolir-me. De vegades es tracta d’una casa de fusta de roure de planta baixa; d’altres, segueix l’estil indià, de parets enfarinades de blanc i amb dos pisos, amb un jardí interior ple de plantes exòtiques i bancs de pedra polida. Sigui com sigui, la casa sempre és buida i m’acull en un silenci recollit, pietós, respectuós.

Així que, després d’inspeccionar la casa, em dirigeixo de nou a la porxada i em deixo gronxar per la fresca plaent amb què m’acarona. I llavors m’adono que es tracta de l’ombra dels dies, disposada a aixoplugar-me. Abans de reflexionar sobre la seva conveniència, em trec el barret Panamà i l’agito davant de la cara per refrescar-me amb la imitació d’un brisall. En ocasions un balancí de fusta, d’altres una ostentosa cadira de vímet, em convida a seure-hi i a contemplar la vista del carrer desert i de la caiguda vertical de la calor esclafant. A poc a poc m’endormisco, la mandra em venç i faig cops de cap. Quan em desperto no sé quant de temps ha passat, però al meu voltant tot segueix igual. Què hi faig jo, aquí? Com hi he arribat? Què pretenia fer o què estava fent, que em dugués a aquesta situació? Tant se val. No necessito respostes per començar a neguitejar-me. Sempre he estat un cul d’en Jaumet, incapaç de concentrar-me amb la força de la constància i el treball ben fet, així que ni tan sols mantenir-me a l’ombra fresca dels dies em serveix per aplacar les ganes d’aixecar-me de la cadira i refer la marxa. Cap a on? Tant se val. Quan, de petit, tenia deures i havia de plantar els colzes damunt l’escriptori i el cul a la cadira, qualsevol excusa valia per netejar-me la consciència, el que en realitat desitjava era aixecar-me i moure’m. Tant me feia l’objectiu, el cervell sempre greixava millor quan es tractava de buscar substitutius.

L’ombra dels dies s’ha anat estenent damunt meu, xuclant-me la voluntat, ficant-se’m pels porus de la pell i sacsejant-me. Un xiuxiueig dolç em dificulta els moviments, embotats per l’adormiment. De mica en mica noto com l’ombra dels dies es converteix en un agent mutant, un virus que, una vegada dins meu, es converteix en tedi pur, engavanyador i desencisant. Vençut, em deixo caure damunt la cadira de vímet i en acceptar la derrota, el seient em sembla encara més còmode que abans. Em sorprèn comprovar que damunt una tauleta, on havia deixat el barret Panamà abans d’adormir-me, ara hi veig un got llarg de tub ple de llimonada i gel. El prenc amb la mà esquerra, disposat a assaborir la dolçor i l’acidesa a parts iguals: és el brindis de la felicitat d’un ionqui, un desesperat que es rendeix davant l’evidència de la derrota i li rendeix cortesia.

Sé que anys després, si aconsegueixo alçar-me de la cadira i deixar el porxo, quan reprengui el camí giraré el cap enrere i em sorprendré quan vegi la poca distància recorreguda malgrat semblar-me que fa una eternitat que he sortit de casa. Les raons del Temps s’imposen sempre a qualsevol altra consideració.

Fora del meu món

“La literatura me ha permitido siempre comprender la vida. Pero precisamente por eso me deja fuera de ella.”
Enrique Vila-Matas

La culpabilitat és una feblesa de miserables en un món terrible com el nostre; una xacra que hem de suportar, per mor de no poder fer i desfer al nostre antull sense una mena de salvaguarda que, en el darrer moment, ens castigui o ens esmeni. La culpabilitat no només interfereix en els nostres actes o ens els fa més fatigosos, també ens du a cometre actes impensables, contradictoris amb nosaltres mateixos. Ens debilita, i així ens aparta de camins on cal serrar les dents per seguir endavant.

Fa cinc minuts, quan m’he aixecat del sofà i he deixat al teu costat un buit que m’ha semblat enorme, les passes cap a l’habitació se m’han fet plomisses. No sóc pas com R., l'escriptor protagonista d’un relat de Zweig (el pianista Stefan Brand en una pel·lícula de Max Ophuls) que, amb la seva indolència enjogassada, converteix en un infern la vida d’una dona, sempre negant-li una presència en la seva vida a base d’ignorar-la, de negar-li un espai, un reconeixement en la seva memòria i en el seu sentiment. No, no sóc tan indolent. Sóc covard i així la culpabilitat m'osca de mica en mica.

Amb mans de lladre he encès l’ordinador, l’abominable aparell del pecat que em posa en contacte amb ella. El cor em batega amb força, esperant alguna paraula per part teva que vingui a percaçar-me des del menjador, una sola expressió de retret que m’enfonsi una mica més en la misèria, mentre jo l’espero amb el terror infantil davant la reprovació paterna. Però de moment no ha estat així. Potser tu mateixa ja tenies la ment en un altre lloc, potser és que ja saps del meu engany i per damunt de la decepció i l’enuig ja s’ha imposat dins teu la indiferència resignada.

Però la meva infidelitat té moltes altres cares. També al llit abans de dormir, al tren de camí a la feina o assegut a la tassa del wàter t’abandono, m’abstrec i em deixo arrossegar per ella. Que no pas Ella, un privilegi que et tinc reservat, per molt que et sembli un patètic premi de consolació. L’amor ja les té, aquestes coses del turment, de la passió, de l’abrandament. Mentre jo faig penosos equilibris entre l’una i l’altra, no dubto ni un sol moment que en l’instant en què esclati tot tu vulguis que em posicioni en blanc o negre. Ho trobo just, però si una cosa he après d’ella és la terrible relativitat de la mirada, la miríade de colors que tenyeix el món i ens imposa la necessitat d’una vista escrutadora per no perdre’ns en l’engany dels manipuladors. Sí, en ocasions, les més importants, la vida és tot o res; però en d’altres, també és necessària una certa simbiosi, l'acord, el pacte que ens ajudi a sobreviure. De la mateixa manera que escriure i viure estan lligades indissolublement, ella no existiria sense Tu. Estimada, si t’ho vols mirar en un sentit dinàstic, ets la seva mare, el seu origen uterí. Llavors seria terrible i còmic a la vegada, perquè jo estimaria mare i filla en un incest digne de les millors nissagues edípiques...
Espero, estimada, que puguis seguir el camí que menen les meves paraules. Entenc que pugui ofendre’t el meu abandó, jo em sentiria igual d’humiliat. Però hauries de poder viure la meva il·lusió, la sensació falsa de control de la situació que m’ofereix, quan en realitat sóc un pobre ionqui desgraciat, incapaç de desenganxar-me. És una utopia, una il·lusió que m’ofereix ser el protagonista de no-res. Perquè no sóc res ni seré mai res, una matèria amorfa amb ganes d’autorealitzar-se que, al cap dels anys, deixarà enrere alguns bons moments, força maldecaps i uns gargots inconsistents.

Ja sé que cada nit m’adormo profundament en els seus braços i així et privo d’esgarrapar-me uns minuts. Però no et pensis que el que ve després és una treva blana d’hores en blanc; tot el contrari. De fa nits que tinc un somni recorrent, el somni de la casa neta...

Declaració d'un adulteri

Així com Dante Alighieri va dedicar a la seva estimada Beatriu els versos i paràgrafs de la Vita nuova, recull de vivències i pensaments lluny de la dama enyorada i amada fins a l’adoració, jo et dedico, estimada meva, els propers escrits, amb tota la modèstia i lluny d’aquells temps decorosos i estimables que forjaren la paraula del poeta. De decorós, però, poc tindran les meves paraules, perquè no es tracta pas de descriure el meu amor inassolible, ni el desig insatisfet i les repercussions à la marchiana. És més aviat la meva confessió d’un amor compartit, dividit, embrutit per la incompatibilitat. Tu no en sabies res, és clar, d’això que dic; serveixin, doncs, aquestes línies per desemmascarar la meva doble vida. Malgrat tot, els següents escrits són per a tu, estimada meva, forjats sota el signe de la lluna però que podran ser llegits a la llum del dia pels ulls dels curiosos que així ho desitgin.

Escriure, estimada, té un alt component d’exhibicionisme i gairebé vuit centúries després del gran poeta que va descriure l’infern ens podem cremar al foc de la indiscreció gràcies a un dels invents que ha revolucionat el nostre present: internet. El genial Nikola Tesla tan sols es va atrevir a fabular-lo i, com tantes altres coses, va haver de ser un experiment militar l'origen del seu desenvolupament. És curiós que un invent creat pels delerosos de la mort i de la destrucció hagi servit perquè les meves paraules tinguin vida, creixin i es multipliquin per la falda de la mare dels temps moderns. Internet, refugi maternal dels tímids, dels descarnats, dels que tenen alguna cosa per amagar o per mostrar, dels utòpics que creuen poder-ho tot, dels realistes que saben a què poden aspirar amb ella, dels que no creuen en les tradicions culturals i dels que creuen haver salvat les tradicions culturals i perpetuar-les a través seu...

No creguis, estimada meva, que no em costa, però, obrir les meves entranyes perquè els àugurs en llegeixin el futur. Un futur que no existeix, però que per voluntat pròpia deixo en les teves mans. Mereixo el teu càstig, mereixo que m’abandonis a la meva sort, que acabem amb una història que va començar amb els millors presagis? No ho sé pas, tu mateixa hauries de revelar-m’ho (de revelar-nos-ho). Sigui com sigui, tampoc entendria una reacció tan visceral si sabessis amb qui comparteixo el temps que hauria de destinar-te només a tu, qui ha esberlat la meva vida i la meva ànima. De fet, tu mateixa n’ets conscient de fa temps, però no pas de la importància que ella té per a mi. Et resulta una incomoditat, una presència en el darrer moment que molesta, que et trenca pel mig, que m’allunya de tu, una lluita d’egos que fins ara no s’havia institucionalitzat amb el terme d’adulteri.

Et confesso, doncs, que el meu cor és teu i, a la vegada, de la literatura.