divendres, 9 de setembre de 2016

Busques










(Fotografia de Zita Vehil)


El somni d'aquella nit es va permetre la llicència de biografiar un passat que em lluïa al canell de la memòria amb el bany d'or d'una certesa latent. Però la màquina interna que el movia responia al disseny més fantàstic. D'aquí que les busques dansessin al ritme que al meu sentiment més li delia. Desplegava el Sabadell de principis dels vuitanta que jo recordava recordar, i m'hi movia com un nàufrag. Passejava la mirada d'un adult tot agafant de la mà l'infant que imaginava haver estat, com un germà gran. Tot tan vívid, tan apetible, brillant i net com el retorn dels dies temperats després d'un llarg hivern. Res no s'adeia menys ni més alhora, però, amb una estranyesa constant.

El capriciós mecanisme va laxar-me el temps recorregut, fins que les busques es clavaren a l'esfera amb un somriure. Era l'hora de compondre paciències amb el regust plaent d'una rialla falsa.





diumenge, 4 de setembre de 2016

Badabadoc

(Fotografia de Zita Vehil)

Espurnes de foc al centre del migdia, com gotes de sang d'un gegant malferit que esqueixen la verdor de la prada. Però al bell mig la nineta negra, el cap de fibló que ens escruta sense compassió, amb la mòrbida curiositat d'un ens de qui no sabem les emocions ni les ambicions, ni quin destí ens reserva a la memòria dels dies que guarda.

dimarts, 28 de juny de 2016

Aflicció


(Fotografia de Zita Vehil)

Els sordmuts d'ànima ens han drenat la joia amb el seu gest temorenc i vacil·lant. Diuen que el pitjor monstre és el que resideix en la nostra incertesa, que ens provoca malsons abstractes i desficiosos. La concreció acaba esdevenint avorridament absurda; és molt pitjor el moment abans d'obrir la porta dels horrors.

Els tolits de l'ànima han imposat el seu imperi d'aflicció, però n'hi ha de pitjors: els bornis que segueixen volent guarir-los, volent ajudar-los a tornar a sentir i a veure-hi, sense entendre que el contacte amb la malaltia, si abans no es prenen mesures, és contagiós.

dissabte, 25 de juny de 2016

Asfíxia


L'esbufec i la ranera denigren el somni, però la manca de materials, teixits i tendreses per dur-lo a terme provoquen que t'asfixiïs, negat en la inacció, en la impossibilitat, en l'abúlia. Et diuen que el que cal fer és estendre un gran llenç invisible i pintar-hi al damunt amb colors irreals i pinzells inexistents. Perquè no es tracta de dur-lo a terme, sinó creure que l'estàs duent a terme.

dimarts, 21 de juny de 2016

Aniversari












Aniversari

Fins aquí, pols de drames calcinats
i amargor al verger del paladar.
Dubtes grassos que obtenen respostes magres
escolats entre llàgrimes i sutge.
La certesa que, per fi, la teranyina
es desfila pels extrems del laberint
i potser, tot tibant-los, trobaràs
el centre de l'enigma irresoluble.

Vuit lustres gasten mitja bateria,
d'un motor tot just encès per tal de dur-te
més enllà, cap a una certesa estúltida.
Qui diu que fer-se gran és ser més savi?
Et mareja la perdiu dels anys en cercles.

diumenge, 19 de juny de 2016

Afortunat

Tenir l'ànima malalta, emmetzinada com el riu-abocador de la indústria que l'envolta. La possibilitat de l'impossible és el que acabes malmetent, en una paradoxa grotesca. Dur els millors vestits implica patir-los?

Ser injust amb el dolor aliè encara que hi siguis empàtic. Perquè sí, perquè tu no tens motius materials. (Tens materials que podrien esdevenir motius.) La bellesa és a tocar, però li negues qualsevol valor. "El que tinc d'or et sembla una llauna".

Tenir l'ànima intoxicada per tant d'oxigen aspirat, per la riquesa en aire pur, una altra paradoxa. Com si necessitessis hidrocarburs en somnis per obstruir el judici que sempre et recorda de forma obscena com n'ets, d'afortunat.

dijous, 16 de juny de 2016

Asfalt


La poesia del sabadellenc Marcel Ayats, que s'ha anat depurant des d'un esclat inicial de metàfores i imatges fulgurants fins una estilització quasi taoista, sempre pren la naturalesa com el pol oposat a la desertizació que provoca l'actitud humana, depredadora, mesquina i autodestructiva. Per això sorprèn que en un autor tan filosòfic, tan avesat a trobar sentit al món que l'envolta, l'asfalt hi sigui tan present. És el símbol de la duresa i l'hostilitat del medi artificial, creat per l'ésser humà, en què busca créixer, superar els altres, fins i tot naufragar-hi. És inorgànic, concret, repetitiu, tot el contrari que la naturalesa. És la carbonització del món. Immòbil, obscur, indestructible.

"La goma dels pneumàtics no fa olor de jardins."

"L'asfalt no té camins ni abraçades."

"Per llambordes de call no passen autos de senyor."

"Damunt l'empremta de l'asfalt arrela la runa."

"Al cor de la sement s'hi arrapa l'heura de l'urbs."

"Pertot velocitat, maldant per fer més curta la distància entre els topants de la presó."