Salta al contingut principal

Aflicció


Els sordmuts d'ànima ens han drenat la joia amb el seu gest temorenc i vacil·lant. Diuen que el pitjor monstre és el que resideix en la nostra incertesa, que ens provoca malsons abstractes i desficiosos. La concreció acaba esdevenint avorridament absurda; és molt pitjor el moment abans d'obrir la porta dels horrors.

Els tolits de l'ànima han imposat el seu imperi d'aflicció, però n'hi ha de pitjors: els bornis que segueixen volent guarir-los, volent ajudar-los a tornar a sentir i a veure-hi, sense entendre que el contacte amb la malaltia, si abans no es prenen mesures, és contagiós.

Entrades populars d'aquest blog

El perquè

 Sembla mentida com, tot sovint, una rastellera d'anys poden ser resumits en tres ratlles. De la mateixa manera, no passa gaire sovint que, de cop i volta, en poques hores s'encadenen un seguit d'esdeveniments ben remarcables que, per a bé o per a mal, ens atueixen i ens osquen, i que donarien per a tot un llibre. Podria dir que els darrers anys pertanyen a la primera categoria. Potser per això no he necessitat d'escriure gaire, o gens. Sí que he seguit llegint, fins i tot de forma més deseixida, gaudint-ne com quan tenia vint anys. La vista cansada, però, em frena de tant en tant, i hi ha volums que, per la mida de la lletra, descarto de seguida. El fet és que hi he incorporat, al ritual de la lectura, el (mal) hàbit de la fumada en pipa. Tampoc em cal un llibre per deixar-m'hi gronxar: així que el fum m'envolta, ja sigui sedós d'una barreja de virgínies o dens d'una mixtura anglesa, somiejo i deixo la pensa lliure, sense traves, protegida per un mur mo...
Segueix llegint»

Monomania

Si de cop i volta els somnis que m'exilien de la brosta i el brancam traspassessin del paper a la taula de la realitat, com la tinta massa fresca, em tenallaria l'horror. En canvi, mantenir aquest ordre indissoluble de realitat prosaica em tenalla la fascinació: la fascinació per l'horror. Escriure sobre la realitat immediata no te'n fa ser més conscient. És com cavar un pou sense fons, traspassant estrats d'edats pretèrites, arrelant en el conflicte sense resoldre'l, esdevenint una monomania sens fi.
Segueix llegint»

Viure és un bumerang

El text següent va ser llegit durant l'espectacle "Viure és un bumerang. Sobre la poesia d'Isabel Ortega". Dimecres, 13 de juny de 2018, Teatre Metropol, Tarragona. Vaig conèixer la Isabel Ortega ara fa uns anys, a la llibreria La Impossible de Barcelona. Un altre poeta, Ricard Mirabete , l'havia convidada a recitar-hi una tarda de dissabte, i per a mi va ser tot un descobriment. De llavors ençà, he procurat escoltar-la i llegir-la tant com he pogut: no només perquè és una molt bona poeta, com més endavant explicaré; també perquè és una molt bona persona. Aquesta empatia i bonhomia que mostra en les distàncies curtes xopa els seus poemes d'un humanisme que, malgrat els cops de la vida que hi presenta, sempre té una paraula d'esperança o de reflexió que deixa de burxar, per uns instants, en la ferida oberta. "Abastar el món amb la pell, / com fan les pedres", escriu al poema "Una fragilitat tan densa". "Ets només pell. / Sen...
Segueix llegint»