Obro el diari per les darreres pàgines i m’encaro amb els
mots encreuats. Ben poques vegades els acabo, sempre em resta algun racó
incomplet que em nego a comprovar a través del diccionari o de l’enciclopèdia.
Són testimonis de la meva impossibilitat d’arribar a la perfecció, d’altra
banda tan poc humana. Tampoc ho comprovaré a les solucions de l’endemà.
Simplement ho tornaré a intentar, esperant que ben aviat torni a sortir la
mateixa definició on m’he encallat, i que aquesta vegada les altres paraules
encreuades em donin lletres suficients per resoldre-la.
El final de Les nits blanques de Fiódor Dostoievski (que, malgrat la tristesa que desprèn la figura del seu narrador i protagonista, és el revers lluminós de l'extraordinària Memòries del subsòl ), sobretot pel que fa a la tercera nit, m'ha retornat a una matinada estiuenca de fa quinze anys. Les circumstàncies del meu idil·li van ser diferents, però el final va esdevenir el mateix (el petó de comiat, mig de commiseració mig d'agraïment, i l'adéu precipitat; ella marxant cap a un futur esperançat que jo, d'alguna manera retorçada i egoista, havia ajudat a apuntalar, però que a mi em deixava amb les mans buides i a ella li oferia un camí; i jo palplantat en la mediocritat del somiador que tan bé retrata la directora de teatre Carlota Subirós en un epíleg indispensable, per la comprensió que hi demostra de l'obra i de la figura de Dostoievski). Aquest caràcter malaltissament idealista adora la fantasia, els valors sublims i absoluts, l'exaltació literàr...