Vinc de la foscor dels temps, marxo cap a
una foscor sense cap altra il·lusió que enfilar l’agulla i
posar-me a cosir, potser cantant alguna tonada o xiulant fluix
fluixet. Tots ens qüestionem passat i futur, sense entendre que
només existeix l’ara, que tot depèn del flux que ens dessagna dia
a dia.
No sabem res. Som tan mesells que no
ens atrevim a fer el gran salt que suposaria un gir de cent vuitanta
graus, per por a viure sense la xarxa que sempre ens ha emparat.