La màscara, comprada
en un basar oriental,
on la Xina s’ofereix
com una senyoreta
vestida amb poca roba
i a preus imaginables,
aparenta el gest
del rostre enfellonit
d’un lleó demoníac.
La crinera, de tons
taronges i monstruosos,
competeix amb l’espant
de la malvestat fixada
a les ninetes groguenques.
En posar-me-la, obligat
pel desig de desvetllar
la criatura, la màscara
em fa sentir més feble.
Quina empara m’atorga
la identitat falsària,
si el que fa és diluir-me
un poc més en la mentida
supina de l’existència?
Som màscara rere màscara.