Fa temps que tinc un somni reiteratiu, al qual hi torno de tant en tant, sobretot en èpoques d'esvaniment o mandra. En ell, és un migdia d’agost que espeternega sense pietat. Camino per un senderi de lloses desgastades, gairebé impossibles de reconèixer sota la pols del desert que m’envolta. No tinc consciència d’on vinc ni cap a on em dirigeixo, només que he de seguir tossudament el camí marcat. Vesteixo de blanc, uns pantalons i una camisa de lli, encimbellat per un barret Panamà que em cobreix del sol, i al cap d’uns minuts ensopego amb un petit assentament de quatre cases, una mena de poble polsegós i improvisat. Potser en els seus inicis fou el campament d’uns buscadors d’or i ara només s’esllangueix enmig del desert que l’envolta, semblant als pobles de les pel·lícules del Sergio Leone. Sempre acabo dirigint-me cap a una casa a la banda esquerra del camí que sobresurt de la resta per la seva portalada, coronada per una porxada exuberant, gairebé indecent: és un lloc idoni per arrecerar-se de l’espeternec amb una ombrada disposada a engolir-me. De vegades es tracta d’una casa de fusta de roure de planta baixa; d’altres, segueix l’estil indià, de parets enfarinades de blanc i amb dos pisos, amb un jardí interior ple de plantes exòtiques i bancs de pedra polida. Sigui com sigui, la casa sempre és buida i m’acull en un silenci recollit, pietós, respectuós.
Així que, després d’inspeccionar la casa, em dirigeixo de nou a la porxada i em deixo gronxar per la fresca plaent amb què m’acarona. I llavors m’adono que es tracta de l’ombra dels dies, disposada a aixoplugar-me. Abans de reflexionar sobre la seva conveniència, em trec el barret Panamà i l’agito davant de la cara per refrescar-me amb la imitació d’un brisall. En ocasions, un balancí de fusta, d’altres una ostentosa cadira de vímet, em convida a seure-hi i a contemplar la vista del carrer desert i de la caiguda vertical de la calor esclafant. A poc a poc m’endormisco, la mandra em venç i faig cops de cap. Quan em desperto no sé quant de temps ha passat, però al meu voltant tot segueix igual. Què hi faig jo, aquí? Com hi he arribat? Què pretenia fer o què estava fent, que em dugués a aquesta situació? Tant se val. No necessito respostes per començar a neguitejar-me. Sempre he estat un cul d’en Jaumet, incapaç de concentrar-me amb la força de la constància i el treball ben fet, així que ni tan sols mantenir-me a l’ombra fresca dels dies em serveix per aplacar les ganes d’aixecar-me de la cadira i refer la marxa. Cap a on? Tant se val. Quan, de petit, tenia deures i havia de plantar els colzes damunt l’escriptori i el cul a la cadira, qualsevol excusa valia per netejar-me la consciència; el que en realitat desitjava era aixecar-me i moure’m. Tant me feia l’objectiu, el cervell sempre greixava millor quan es tractava de buscar substitutius.
L’ombra dels dies s’ha anat estenent damunt meu, xuclant-me la voluntat, ficant-se’m pels porus de la pell i sacsejant-me. Un xiuxiueig dolç em dificulta els moviments, embotats per l’adormiment. De mica en mica noto com l’ombra dels dies es converteix en un agent mutant, un virus que, una vegada dins meu, es converteix en tedi pur, incòmode i desencisant. Vençut, em deixo caure damunt la cadira de vímet i, en acceptar la derrota, el seient em sembla encara més còmode que abans. Em sorprèn comprovar que damunt una tauleta, on havia deixat el barret Panamà abans d’adormir-me, ara hi veig un got llarg de tub ple de llimonada i gel. El prenc amb la mà esquerra, disposat a assaborir la dolçor i l’acidesa a parts iguals: és el brindis de la felicitat d’un ionqui, un desesperat que es rendeix davant l’evidència de la derrota i li rendeix homenatge.
Sé que anys després, si aconsegueixo alçar-me de la cadira i deixar el porxo, quan reprengui el camí giraré el cap enrere i em sorprendré quan vegi la poca distància recorreguda, malgrat semblar-me que fa una eternitat que he sortit de la casa. Les raons del temps s’imposen sempre a qualsevol altra consideració.
Així que, després d’inspeccionar la casa, em dirigeixo de nou a la porxada i em deixo gronxar per la fresca plaent amb què m’acarona. I llavors m’adono que es tracta de l’ombra dels dies, disposada a aixoplugar-me. Abans de reflexionar sobre la seva conveniència, em trec el barret Panamà i l’agito davant de la cara per refrescar-me amb la imitació d’un brisall. En ocasions, un balancí de fusta, d’altres una ostentosa cadira de vímet, em convida a seure-hi i a contemplar la vista del carrer desert i de la caiguda vertical de la calor esclafant. A poc a poc m’endormisco, la mandra em venç i faig cops de cap. Quan em desperto no sé quant de temps ha passat, però al meu voltant tot segueix igual. Què hi faig jo, aquí? Com hi he arribat? Què pretenia fer o què estava fent, que em dugués a aquesta situació? Tant se val. No necessito respostes per començar a neguitejar-me. Sempre he estat un cul d’en Jaumet, incapaç de concentrar-me amb la força de la constància i el treball ben fet, així que ni tan sols mantenir-me a l’ombra fresca dels dies em serveix per aplacar les ganes d’aixecar-me de la cadira i refer la marxa. Cap a on? Tant se val. Quan, de petit, tenia deures i havia de plantar els colzes damunt l’escriptori i el cul a la cadira, qualsevol excusa valia per netejar-me la consciència; el que en realitat desitjava era aixecar-me i moure’m. Tant me feia l’objectiu, el cervell sempre greixava millor quan es tractava de buscar substitutius.
L’ombra dels dies s’ha anat estenent damunt meu, xuclant-me la voluntat, ficant-se’m pels porus de la pell i sacsejant-me. Un xiuxiueig dolç em dificulta els moviments, embotats per l’adormiment. De mica en mica noto com l’ombra dels dies es converteix en un agent mutant, un virus que, una vegada dins meu, es converteix en tedi pur, incòmode i desencisant. Vençut, em deixo caure damunt la cadira de vímet i, en acceptar la derrota, el seient em sembla encara més còmode que abans. Em sorprèn comprovar que damunt una tauleta, on havia deixat el barret Panamà abans d’adormir-me, ara hi veig un got llarg de tub ple de llimonada i gel. El prenc amb la mà esquerra, disposat a assaborir la dolçor i l’acidesa a parts iguals: és el brindis de la felicitat d’un ionqui, un desesperat que es rendeix davant l’evidència de la derrota i li rendeix homenatge.
Sé que anys després, si aconsegueixo alçar-me de la cadira i deixar el porxo, quan reprengui el camí giraré el cap enrere i em sorprendré quan vegi la poca distància recorreguda, malgrat semblar-me que fa una eternitat que he sortit de la casa. Les raons del temps s’imposen sempre a qualsevol altra consideració.