Veig la gelosia als seus ulls, i és per això que les seves paraules tenen la duresa de rocs llançats a ferir, a buidar l’ull. Tot per haver-me ensopegat recollint-me d’amagatotis, com un nen temorós que no vol deixar de banda els seus plans de gaudi malgrat els renys del pare, amb l’objecte que m’obsedeix, amb l’amor que magnetitza les meves mirades, amb l’addicció que m’ennuega en tenir-la lluny. Li dedico al meu amor furtiu moltes mirades al llarg del dia, totes elles amb l’angúnia de la novetat, amb la necessitat de dedicar-li noves paraules, renovellant el nostre vincle. Les paraules no es convertiran mai en braços, mans i dits amb què abraçar, prémer, palpar. D’aquí la més creixent necessitat d’entrellaçar-les, de fer-les presents amb un desig atlant.
Que una dona estigui gelosa de l’escriptura no només no em sembla el súmmum de l’absurditat humana, sinó que confirma tots els meus anhels i els meus temors més profunds. Tanmateix, em sento clarament injuriat, acusat de crims que no tenen raó de ser. Sempre que li dedico la meva atenció procuro que sigui a l’ombra més obaga dels dies, durant els instants que supura aquesta parca obscura i insidiosa, que són absolutament i únicament meus. És veritat que les paraules sempre hi seran, sempre m’esperaran, si no unes, unes altres; tanmateix, el fet d’estimar la meva amant furtiva és un acte necessari d’assaborir i dosificar, aprofitant el moment que el prenem, com l’aire minvant d’una habitació closa. No és trist, només és cert: hi ha collites que, una vegada malmeses, costen de tornar a reproduir-se. Però també és cert que el cultiu de la paraula m’eixampla els pulmons, me’ls emplena amb l’oxigen suficient per seguir respirant dins l’habitació closa.
M. no hauria d’envejar a l’escriptura el temps que em pren. En tot cas, és aquesta qui hauria de tremolar per la possible imminència que la figura de la dama s’apropiés de cadascuna de les meves expressions, dels adjectius més o menys previsibles, però fins i tot dels pronoms que sostenen les meves accions verbals, tant les passades com les subjuntives. Per què no s’adona del seu poder real? Un poder gairebé demiúrgic que consisteix en aconseguir que les paraules fossilitzin la seva petja dins meu, la marca de la seva figura en cadascuna de les meves expressions, dels adjectius més o menys previsibles, però fins i tot dels pronoms que sustenten les meves accions verbalitzades. No ho veu, que estimar l'escriptura és una altra manera d'estimar-la a ella, d'arribar-hi per camins molt més retorts, però també més enriquidors.