L'ombra dels dies

He de reconèixer que fins avui no havia llegit ni una línia de Thomas Mann . Tanmateix, o potser per això, Tónio Kröger m'ha agradat molt. N'he llegit tota mena d'interpretacions d'aquesta novel·la breu: l'autobiogràfica (la mare brasilera de Mann és aquí la mare espanyola d'en Tónio; en Tónio, com en Mann, també viu un amor adolescent per un company d'escola; també hi és present la complexa relació amb el pare, un home de temperament fred, "malencònic i reflexiu"), la classista (la lluita per acceptar-se com a burgès tot i la seva inclinació artística), la ideològica (la relació entre art i societat)... Totes tenen part de raó. Per a mi, però, Tónio Kröger és una història al voltant d'un escriptor contemporani (les meves favorites) i sobre el fracàs de construcció d'un mateix amb relació al món (reblem el clau): d'una banda, en Tónio voldria ser com els seus amors adolescents, Hans i Ingeborg, estúpids però feliços, que representen

El final de Les nits blanques de Fiódor Dostoievski (que, malgrat la tristesa que desprèn la figura del seu narrador i protagonista, és el revers lluminós de l'extraordinària Memòries del subsòl ), sobretot pel que fa a la tercera nit, m'ha retornat a una matinada estiuenca de fa quinze anys. Les circumstàncies del meu idil·li van ser diferents, però el final va esdevenir el mateix (el petó de comiat, mig de commiseració mig d'agraïment, i l'adéu precipitat; ella marxant cap a un futur esperançat que jo, d'alguna manera retorçada i egoista, havia ajudat a apuntalar, però que a mi em deixava amb les mans buides i a ella li oferia un camí; i jo palplantat en la mediocritat del somiador que tan bé retrata la directora de teatre Carlota Subirós en un epíleg indispensable, per la comprensió que hi demostra de l'obra i de la figura de Dostoievski). Aquest caràcter malaltissament idealista adora la fantasia, els valors sublims i absoluts, l'exaltació literàr

Fullejo Elogi de la follia, d' Erasme de Rotterdam , en edició del 1982 (Edicions 62, "Les millors obres de la literatura universal, núm. 10). En el proemi que l'autor dirigeix al seu amic Thomas More , després de justificar-li la tria del tema del seu llibre per una qüestió d'higiene pública, hi llegeixo: Suposava, a més, que series el primer a apreciar l'enginy d'aquest exercici, perquè solen divertir-te a pler les facècies que no manquen de saviesa ni de gust, i perquè en la vida quotidiana et comportes de debò com un nou Demòcrit: la teva intel·ligència singularment aguda et posa molt per sobre del comú de la gent; bondadós i dolç de caràcter, però, saps fer-te sempre agradable a tothom. Desconeixedor de qui era el savi grec a qui es refereix, ja que els meus coneixements sobre filosofia són escadussers i tots ells em remeten al meu darrer curs de COU, fa un gavadal d'anys, m'he dirigit a la nota que el traductor, Jaume Medina, en un apartat

Si de cop i volta els somnis que m'exilien de la brosta i el brancam traspassessin del paper a la taula de la realitat, com la tinta massa fresca, em tenallaria l'horror. En canvi, mantenir aquest ordre indissoluble de realitat prosaica em tenalla la fascinació: la fascinació per l'horror. Escriure sobre la realitat immediata no te'n fa ser més conscient. És com cavar un pou sense fons, traspassant estrats d'edats pretèrites, arrelant en el conflicte sense resoldre'l, esdevenint una monomania sens fi.

El somni d'aquella nit es va permetre la llicència de biografiar un passat que em lluïa al canell de la memòria amb el bany d'or d'una certesa latent. Però la màquina interna que el movia responia al disseny més fantàstic. D'aquí que les busques dansessin al ritme que al meu sentiment més li delia. Desplegava el Sabadell de principis dels vuitanta que jo recordava recordar, i m'hi movia com un nàufrag. Passejava la mirada d'un adult tot agafant de la mà l'infant que imaginava haver estat, com un germà gran. Tot tan vívid, tan apetible, brillant i net com el retorn dels dies temperats després d'un llarg hivern. Res no s'adeia menys ni més alhora, però, amb una estranyesa constant. El capriciós mecanisme va laxar-me el temps recorregut, fins que les busques es clavaren a l'esfera amb un somriure. Era l'hora de compondre paciències amb el regust plaent d'una rialla falsa.

Espurnes de foc al centre del migdia, com gotes de sang d'un gegant malferit que esqueixen la verdor de la prada. Però al bell mig la nineta negra, el cap de fibló que ens escruta sense compassió, amb la mòrbida curiositat d'un ens de qui no sabem les emocions ni les ambicions, ni quin destí ens reserva a la memòria dels dies que guarda.