El final de Les nits blanques de Fiódor Dostoievski (que, malgrat la tristesa que desprèn la figura del seu narrador i protagonista, és el revers lluminós de l'extraordinària Memòries del subsòl), sobretot pel que fa a la tercera nit, m'ha retornat a una matinada estiuenca de fa quinze anys. Les circumstàncies del meu idil·li van ser diferents, però el final va esdevenir el mateix (el petó de comiat, mig de commiseració mig d'agraïment, i l'adéu precipitat; ella marxant cap a un futur esperançat que jo, d'alguna manera retorçada i egoista, havia ajudat a apuntalar, però que a mi em deixava amb les mans buides i a ella li oferia un camí; i jo palplantat en la mediocritat del somiador que tan bé retrata la directora de teatre Carlota Subirós en un epíleg indispensable, per la comprensió que hi demostra de l'obra i de la figura de Dostoievski). Aquest caràcter malaltissament idealista adora la fantasia, els valors sublims i absoluts, l'exaltació literària i artística. (...) I s'ensorra en canvi davant la realitat quotidiana, que li apareix com a grisa i somorta. El narrador es veu ridícul, pateix aquells trastorns dostoievskians del temperament que, en qüestió de segons, fa viure als personatges un devessall incontrolable d'emocions. També hi ha un desig d'autohumiliació latent, molt més desfermat en la figura del protagonista de Memòries del subsòl. Si hagués descobert Dostoievski en la meva primera joventut, m'hagués destrossat la vida emocional, per com m'hi hagués vist reflectit.
Però seguim. El que els redimeix a tots, però, és el candor que la Carlota Subirós hi observa. De fet, parla de "febre" i "candor", dos elements bàsics per entendre aquesta història senzilla, ben editada per Angle i traduïda per Miquel Cabal. El somiador, doncs, és un càndid, un ingenu, en el pitjor dels casos un "idiota" quan la candidesa es barreja amb trets de caràcter menys . Podem lligar-hi una reflexió del crític Xavier Serrahima a Núvol: potser pensarem que les nits poden ésser blanques, llargues i fredes, desoladores fins i tot, però que mentre trobem una orella disposada a escoltar-nos quan ens cal parlar i algú que ens allarga la mà quan estem a punt de caure, mai no seran del tot. I, sobretot, que potser l'autor nascut a Moscou no creia en déu o no hi podia creure, però en l'home, en l'ésser humà, segur que sí que hi creia --hi creia i, encara més important, se l'estimava." Un pensament que m'arriba al fons en un moment de la meva vida en què, els darrers anys, he perdut la fe en l'ésser humà d'una forma exasperant. Si al capdamunt ja fa temps que els meus ideals polítics no troben cap bona representació i mai he cregut en Déu, què em queda? D'això, alguns, prou cínics, en diuen maduresa...
Tornem a la matinada d'estiu de fa quinze anys. Aquella nit, sobretot aquella nit, vaig escoltar i em van escoltar. I tot capitombava un cop i un altre, i em feia marejar. I al final, el desenllaç fatídic que, durant uns minuts, amb la confusió de tantes emocions barrejades, no ho semblava tant, de fatídic; ans al contrari. I heus aquí que, quinze anys més tard, tal com li passa al personatge de Les nits blanques, aquest senzill i intens relat de Dostoievski que sap endinsar-se en el cor dels dos protagonistes, ensopego amb un record que va transformar-me, va canviar-me per sempre.
Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d'un home?", es pregunta al final. Llavors també em vaig plantejar el mateix: en els pitjors moments responia afirmativament; en els més grisos, no em semblava pas poc. Per sort, amb el temps, altres circumstàncies, noves i il·lusionants, amb una altra nit d'estiu càlida i viscuda amb el cor obert, me'l van fer oblidar, aquest minut. Fins avui, que Dostoievski m'ha pessigat per dins.