Salta al contingut principal

Busques


El somni d'aquella nit es va permetre la llicència de biografiar un passat que em lluïa al canell de la memòria amb el bany d'or d'una certesa latent. Però la màquina interna que el movia responia al disseny més fantàstic. D'aquí que les busques dansessin al ritme que al meu sentiment més li delia. Desplegava el Sabadell de principis dels vuitanta que jo recordava recordar, i m'hi movia com un nàufrag. Passejava la mirada d'un adult tot agafant de la mà l'infant que imaginava haver estat, com un germà gran. Tot tan vívid, tan apetible, brillant i net com el retorn dels dies temperats després d'un llarg hivern. Res no s'adeia menys ni més alhora, però, amb una estranyesa constant.

El capriciós mecanisme va laxar-me el temps recorregut, fins que les busques es clavaren a l'esfera amb un somriure. Era l'hora de compondre paciències amb el regust plaent d'una rialla falsa.





Entrades populars d'aquest blog

No sé ballar

He de reconèixer que fins avui no havia llegit ni una línia de Thomas Mann . Tanmateix, o potser per això, Tónio Kröger m'ha agradat molt. N'he llegit tota mena d'interpretacions d'aquesta novel·la breu: l'autobiogràfica (la mare brasilera de Mann és aquí la mare espanyola d'en Tónio; en Tónio, com en Mann, també viu un amor adolescent per un company d'escola; també hi és present la complexa relació amb el pare, un home de temperament fred, "malencònic i reflexiu"), la classista (la lluita per acceptar-se com a burgès tot i la seva inclinació artística), la ideològica (la relació entre art i societat)... Totes tenen part de raó. Per a mi, però, Tónio Kröger és una història al voltant d'un escriptor contemporani (les meves favorites) i sobre el fracàs de construcció d'un mateix amb relació al món (reblem el clau): d'una banda, en Tónio voldria ser com els seus amors adolescents, Hans i Ingeborg, estúpids però feliços, que representen ...
Segueix llegint»

Viure és un bumerang

El text següent va ser llegit durant l'espectacle "Viure és un bumerang. Sobre la poesia d'Isabel Ortega". Dimecres, 13 de juny de 2018, Teatre Metropol, Tarragona. Vaig conèixer la Isabel Ortega ara fa uns anys, a la llibreria La Impossible de Barcelona. Un altre poeta, Ricard Mirabete , l'havia convidada a recitar-hi una tarda de dissabte, i per a mi va ser tot un descobriment. De llavors ençà, he procurat escoltar-la i llegir-la tant com he pogut: no només perquè és una molt bona poeta, com més endavant explicaré; també perquè és una molt bona persona. Aquesta empatia i bonhomia que mostra en les distàncies curtes xopa els seus poemes d'un humanisme que, malgrat els cops de la vida que hi presenta, sempre té una paraula d'esperança o de reflexió que deixa de burxar, per uns instants, en la ferida oberta. "Abastar el món amb la pell, / com fan les pedres", escriu al poema "Una fragilitat tan densa". "Ets només pell. / Sen...
Segueix llegint»

El perquè

 Sembla mentida com, tot sovint, una rastellera d'anys poden ser resumits en tres ratlles. De la mateixa manera, no passa gaire sovint que, de cop i volta, en poques hores s'encadenen un seguit d'esdeveniments ben remarcables que, per a bé o per a mal, ens atueixen i ens osquen, i que donarien per a tot un llibre. Podria dir que els darrers anys pertanyen a la primera categoria. Potser per això no he necessitat d'escriure gaire, o gens. Sí que he seguit llegint, fins i tot de forma més deseixida, gaudint-ne com quan tenia vint anys. La vista cansada, però, em frena de tant en tant, i hi ha volums que, per la mida de la lletra, descarto de seguida. El fet és que hi he incorporat, al ritual de la lectura, el (mal) hàbit de la fumada en pipa. Tampoc em cal un llibre per deixar-m'hi gronxar: així que el fum m'envolta, ja sigui sedós d'una barreja de virgínies o dens d'una mixtura anglesa, somiejo i deixo la pensa lliure, sense traves, protegida per un mur mo...
Segueix llegint»