Passa al contingut principal

Badabadoc


Espurnes de foc al centre del migdia, com gotes de sang d'un gegant malferit que esqueixen la verdor de la prada. Però al bell mig la nineta negra, el cap de fibló que ens escruta sense compassió, amb la mòrbida curiositat d'un ens de qui no sabem les emocions ni les ambicions, ni quin destí ens reserva a la memòria dels dies que guarda.

Entrades populars d'aquest blog

Amfiteatre Els alumnes se sorprenen en saber que els actors de la Grècia clàssica usaven màscares per ajustar-se el caràcter dels seus personatges. Però sobretot per magnificar el volum de les veus que declamen el text, un eco remot i robust. El docent se sorprèn quan hi pensa, adonant-se que també ell duu màscara, convertint-se en figura de marbre que enarbora una veu impostada, de vegades fins distorsionada: com l’actor, cal que es guanyi l’audiència al·ludint al vestit d’un fantasma.
Segueix llegint»

Viure és un bumerang

El text següent va ser llegit durant l'espectacle "Viure és un bumerang. Sobre la poesia d'Isabel Ortega". Dimecres, 13 de juny de 2018, Teatre Metropol, Tarragona. Vaig conèixer la Isabel Ortega ara fa uns anys, a la llibreria La Impossible de Barcelona. Un altre poeta, Ricard Mirabete , l'havia convidada a recitar-hi una tarda de dissabte, i per a mi va ser tot un descobriment. De llavors ençà, he procurat escoltar-la i llegir-la tant com he pogut: no només perquè és una molt bona poeta, com més endavant explicaré; també perquè és una molt bona persona. Aquesta empatia i bonhomia que mostra en les distàncies curtes xopa els seus poemes d'un humanisme que, malgrat els cops de la vida que hi presenta, sempre té una paraula d'esperança o de reflexió que deixa de burxar, per uns instants, en la ferida oberta. "Abastar el món amb la pell, / com fan les pedres", escriu al poema "Una fragilitat tan densa". "Ets només pell. / Sen
Segueix llegint»

Pirata d'aigua dolça

Sempre que puc deixo que un llibre se'm llenci entre les mans. Això és el que em recrimina de tant en tant la M. quan traiem el maleït tema. La lectura és la meva forma d'evadir-me de la realitat, de no fer-li front, d'evitar el contacte amb la gent, afegeix. I jo que no ho puc negar, però que no puc evitar (té raó) afuar el musell quan oloro la tinta fresca de les llibreries, de les biblioteques, fins i tot dels pocs cafès de Barcelona que aposten per oferir algunes prestatgeries de llibres als seus clients (ara penso en el Lletraferit). I m'aboco a fullejar, ullar, palpar, assaborir els volums nous i vells, les edicions luxoses o portàtils de butxaca, les primeres edicions o els multicopiats fins a l'extenuació a causa de l'èxit o pel fet de tractar-se d'un clàssic que val la pena reviure d'entre els morts cada cert temps. No pot suportar veure'm en braços d'algun llom de paper, cartró o relligat. Ella no sap, però, que abans de conèixer-la l
Segueix llegint»