El text següent va ser llegit durant l'espectacle "Viure és un bumerang. Sobre la poesia d'Isabel Ortega". Dimecres, 13 de juny de 2018, Teatre Metropol, Tarragona.
Vaig conèixer la Isabel Ortega ara fa uns anys, a la llibreria La Impossible de Barcelona. Un altre poeta, Ricard Mirabete, l'havia convidada a recitar-hi una tarda de dissabte, i per a mi va ser tot un descobriment. De llavors ençà, he procurat escoltar-la i llegir-la tant com he pogut: no només perquè és una molt bona poeta, com més endavant explicaré; també perquè és una molt bona persona. Aquesta empatia i bonhomia que mostra en les distàncies curtes xopa els seus poemes d'un humanisme que, malgrat els cops de la vida que hi presenta, sempre té una paraula d'esperança o de reflexió que deixa de burxar, per uns instants, en la ferida oberta.
"Abastar el món amb la pell, / com fan les pedres", escriu al poema "Una fragilitat tan densa". "Ets només pell. / Sents ben viu el tacte / que s'escampa pertot", insisteix a "Superfície". "Amb l'ànima a l'epidermis", rebla a "Cicatriu". Viure amb els sentits: la poesia de la Isabel passa pel sedàs de la seva sensibilitat el món que l'envolta. Un sedàs que tria les imatges que més la colpeixen. Imatges que simbolitzen idees, les quals acaben conformant una visió metafòrica de la realitat, però alhora molt conscient dels elements que la constitueixen. El jo poètic es relaciona constantment amb el tu, i sovint es fon en un nosaltres molt sentit: la Isabel viu la poesia com una forma de relacionar-se amb el món per tal d'arribar a entendre'l. I llavors: el coneixement, la il·luminació, també la malenconia i el desencís. Però aquesta presa de consciència, de les nostres fragilitats, dels nostres errors, de les nostres pors, tracta de fer-nos-la arribar pel camí de la bellesa creativa, empeltada de referències cultes als mites clàssics però també al món de la literatura popular, tan relacionada amb la infantesa i la joventut. I en la nostra imperfecció ens fem més savis. A "La veu dels segles", una veu oracular ens avisa: "Saber el secret del món / et farà entendre el món, no el sofriment de l'ànima".
La Isabel té quatre llibres publicats. Enfilall, del 2002, juga des del títol i en el primer poema amb la imatge del collar com a metàfora de la memòria: el fil li serveix per recol·lectar les perles del passat que hi anirà enfilant. (Em recorda el collar de la Natàlia a La plaça del diamant, però llavors Mercè Rodoreda fa que el fil es trenqui, i simbolitzi l'alleujament de la pobra protagonista, cansada de la Colometa i d'aquell temps passat.) El pas del temps, el passat, la memòria, la infantesa i joventut, doncs, és un dels temes importants de la seva poesia. En canvi, Runa plena, del 2004, és un llibre sobre la destrucció: "La casa on hem viscut ha caigut doblegada / per l'esclat de la pólvora", escriu a "Esfondrall". De sobte, la vida se'ns enruna, i el sentiment col·lectiu, aquest nosaltres del primer poema, es manté al llarg del llibre. Si els seus poemes els obre amb una imatge que, uns quants versos més tard, ens conduirà a la idea, també ho fa en aquest llibre, submergint-se cada cop més en una reflexió sobre la constitució humana: pulvis sumus et in pulverem reverteris, que deia aquell. Hi ha, però, a l'altre plateret de la balança, la lluita i la paraula: "Ens enroquem. Farem escac i mat. A la frontera", escriu a "Resistència".
El llibre Runa plena acaba amb la paraula "frontera", premonitòria del següent llibre, Nòmada, del 2009. Els nòmades, aquells éssers que transiten per les fronteres, que no les entenen, que els són impediment i porta de sortida. Pren el mite d'Hèstia, deessa protectora de la llar, per parlar del desarrelament. Però aquesta circulació constant també hi és vista en un sentit positiu: "L'aspror del nomadisme és molt més dolça / que l'onerós bagatge d'una pàtria", escriu a "Transeünt". La vida no és estanca, sinó que fluctua.
Medusa, del 2013, reprèn els mites clàssics, aquest cop amb el de la terrible gorgona de mirada petrificadora a qui Perseu talla el cap. Però la Isabel no s'encanta amb la meravella del mite en què la dona hi és representada com un monstre, sinó que pretén ficar-se no pas davant de la mirada per destruir-la, sinó darrere per tal d'entendre-la: ella també ha de tenir una certa dignitat. La Isabel capgira sàviament el mite, i ens presenta no pas un monstre, sinó un ésser humà amb virtuts i defectes.
A banda dels temes que hi tracta, la poesia de la Isabel destaca per la música dels seus versos, la capacitat de fer que te'ls beguis gràcies a una llengua fluïda, que deixen amb la sensació final que aquell líquid, un cop dins teu, comença a créixer en significats. La capacitat lírica i d'exploració dels temes que li interessen fan dels seus llibres deus poètiques on tornar sempre.