Fullejo Elogi de la follia, d'Erasme de Rotterdam, en edició del 1982 (Edicions 62, "Les millors obres de la literatura universal, núm. 10). En el proemi que l'autor dirigeix al seu amic Thomas More, després de justificar-li la tria del tema del seu llibre per una qüestió d'higiene pública, hi llegeixo:
Suposava, a més, que series el primer a apreciar l'enginy d'aquest exercici, perquè solen divertir-te a pler les facècies que no manquen de saviesa ni de gust, i perquè en la vida quotidiana et comportes de debò com un nou Demòcrit: la teva intel·ligència singularment aguda et posa molt per sobre del comú de la gent; bondadós i dolç de caràcter, però, saps fer-te sempre agradable a tothom.
Desconeixedor de qui era el savi grec a qui es refereix, ja que els meus coneixements sobre filosofia són escadussers i tots ells em remeten al meu darrer curs de COU, fa un gavadal d'anys, m'he dirigit a la nota que el traductor, Jaume Medina, en un apartat d'aclariments plantejat amb molt bon criteri, té la bona pensada de dedicar a Demòcrit:
Filòsof del segle V a. JC. que, desenganyat de l'actuació humana, acabà prenent-se-la sarcàsticament.
I em sorprèn: xoca absolutament amb la idea del filòsof que expressa Erasme. Així que segueixo cercant el fil, aquest cop a Internet, i ensopego amb La pàgina de filosofia de Racó Català:
Va proposar la felicitat, o "alegria", com el bé més gran --una condició que s'aconsegueix per mitjà de la moderació, la tranquil·litat i l'alliberament de les pors. En la història Demòcrit era conegut com el Filòsof Alegre, en contrast amb el més ombrívol i pessimista Heràclit. La seva teoria atòmica va anticipar els moderns principis de la conservació de l'energia i la irreductibilitat de la matèria.
Ara sí, ara ja em lliga més amb el comentari del filòsof neerlandès. Però la idea que una persona optimista, benpensant i equilibrada acabi desenganyant-se del món i del seu proïsme m'atrau fortament. D'anècdotes sobre Demòcrit, n'hi ha un bon grapat (per exemple que Plató, que l'odiava, va voler cremar els seus llibres), però en trio una que casa amb l'apunt de Jaume Medina que abans comentàvem: la gent l'anomenava "el filòsof que riu" o "l'abderita rialler" (era d'Abdera, una ciutat de la Tràcia) pel seu somriure irònic, que sovint feia servir per reaccionar davant els esdeveniments del món. Una actitud que, amb les barbaritats dels darrers temps, sembla la més adequada per no parar boig. Encara que Erasme n'elogiï les seves qualitats.