L'engany de les plantes carnívores

El sol espeternega contra el vidre, escolant-se entre els arbres que poblen la carretera estreta, enrevoltada, que serpentejant s'esmunyeix endins del Vallès més feréstec, si és que en queda dècades després de sotmetre'l al corró de la indústria tèxtil. D'aquí a una estona, quan passem un parell d'urbanitzacions enclotades entre les parets cantelludes de les fondalades, s'obrirà davant nostre la plana, apareixent el poble i deixant-me a mercè d'un nou dia de feina.

Mentrestant, l'autobús avança mandrosament, i darrere meu una senyora gran, molt gran, o així m'ho ha semblat a mi, no para de disparar paraules, una ràfega que no deixa intervenir en la conversa la seva acompanyant. Així puc assabentar-me de la seva vida matrimonial, del seu marit, sastre, que aviat va emmalaltir, amb cinquanta li tremolaven les mans i va haver de deixar l'ofici, que Déu no els havia dut fills i per això les penúries eren més suportables, que aviat, a la tremolor, s'hi afegí la pèrdua de memòria, que acabà en una residència on morir. I ella, vídua jove, seixanta-i-pocs, per sort la casa dels pares que li restava en herència, filla única que, a la vegada que el marit, va haver de dur el govern dels seus pares; i per sort, que van tenir salut fins els darrers dies; que la mare, que va sobreviure al pare, mort d'accident amb bicicleta atropellat per un camió quan tornava de buscar romaní i espàrrecs al bosc, es va anar ensopint al costat de l'estufa, morint com un ocellet estarrufat, pobreta, però que mai va dur-li la feina del marit, amb tot allò dels pixats i de la merda incontrolables.

La senyora del marit amb Parkinson només detura el seu sol·liloqui quan, removent el cap i dient que això de la vida ja és així, que cal entomar-la com ve, i que tampoc es pot queixar, que allò del marit no va durar més de deu anys, i d'això ja en fa vint, decideix començar l'interrogatori, el tercer grau, amb la pobra veïna de seient. Així que acabo per treure'n l'entrellat i intuir que no es coneixen, que en ocasions han agafat l'autobús a la vegada per fer el mateix trajecte, i que la senyora vídua del malalt de Parkinson se sent tan sola que necessita, de tant en tant, segrestar alguna de les passatgeres de l'autobús que deu agafar de tant en tant per arribar-se a Sabadell els dies de mercat. Me la miro de cua d'ull, perquè ocupen els seients de la meva esquerra i no vull ser ferit per cap dels seus trets, i llavors recordo haver-la vist pujar abans, imaginant-me-la ben diferent al nervi inquisitiu i depredador que ha esdevingut. La pell blanca, arrugada pel picar del temps i de la meteorologia, de les coses que fan plorar i de les que fan riure; la menudesa d'una figura corsecada, mig ajupida pel pes de l'edat i d'alguna feina de cosidora o de rentadora; el fet de dur una rebeca primaveral i una bossa de plàstic de supermercat a la mà dreta que amaga un petit objecte que li permet lligar les nanses de la bossa; tot plegat me l'havia representat molt més fràgil i insegura del que en realitat demostra ser.

Espantat, aletejo les pestanyes per dirigir els ulls cap als matolls de la lectura i parapetar-me rere el mur que aixeca un sol maó en forma de llibre, que les plantes carnívores interpreten com a símbol d'una mort exterior.

París

L’enuig en els ulls de la M. em duu el record de la nostra estada parisenca. Va ser llavors, fa dues primaveres, quan el vaig veure refulgir per primera vegada en les seves pupil·les, un foc nou incandescent que amenaçava amb abrusar-me. I tot per la meva obsessió, enfervorida i infantívola, de buscar pertot referències a la literatura, motius per a l’escriptura, espais per a la lectura i la reflexió. Cada vegada que ens assèiem en un d’aquells caríssims cafès per prendre un café au lait o un chocolat, aprofitava per treure de la meva bossa de mà una llibreta neoelitista japonesa comprada al Muji de Passeig de Gràcia, cercant el punt en forma de beta de fil vermell i prim, encolada a la part superior del llom, disposat a enfilar amb el bolígraf de punta rodona els pensaments que per un instant m’havien ocupat i eren a punt de diluir-se en una incipient conversa sobre la gent, el clima, la impossibilitat d’entrar al museu Grévain per culpa d’una terrible cua de turistes. Mentre el cambrer ens servia i la M. era amb la paraula a punt d’emergir-li dels llavis, l’aparició de la llibreta li confirmava que, lluny seu, jo havia seguit en el meu món interior percaçant pensaments, assimilant les coses que m’envoltaven i extraient-te algun motiu digne de comentari, tot plegat sense que ella hagués tingut temps de deixar-hi petja.

Al començament, l’aparició de la llibreta de la beta vermella era una anècdota, una sorpresa que trencava per uns moments –una estona llarga per a ella, ja que el temps és ben relatiu- l’harmonia de l’estada conjunta. Jo no ho feia pas per mala educació o deliberadament, ans al contrari; era un gest instintiu, adquirit des de no sé pas dir quan. Però a la tercera o quarta ocasió, la cosa li va començar a semblar irritant. Aquell era el nostre primer viatge conjunt després de sis o set mesos de relació intermitent, i no li agradava descobrir aquelles “manies de solter”, com em va deixar ben clar la primera vegada que me’n va voler parlar. Era una desconsideració per part meva aïllar-la d’una forma tan brusca, tan radical. Des d’aquell moment vaig decidir prescindir obertament de la llibreta, anotant-me les idees en el mòbil -missatges que no arribava a enviar a ningú, però que em servien de coartada- per, de forma més furtiva, en la intimitat del lavabo, traspassar-les al paper de la llibreta de beta vermella. Tanmateix, durant la resta de la setmana que va durar la nostra estada a París ja no vaig deixar de sentir els ulls acusadors de la M. damunt meu.

Òmnibus

Un altre dia a l’estació central d'autobusos. Abans, quan els meus avis amb prou feines eren uns bailets, dels autobusos en deien òmnibus. Però llavors ja feia temps que els òmnibus de debò, els tirats per cavalls, ja havien estat substituïts pels motoritzats. Tanmateix, la paraula va perviure i la primera vegada que la vaig sentir -concretament que la vaig llegir- em va fer molta gràcia. I quan dic que una paraula “em fa gràcia” no vull dir que me'n fumi d'ella, no; vull dir que li agafo una estimació enjogassada i melindrosa, i com més em recorda els avis -quan eren bailets, però també quan festejaven, quan van comprar la seva casa, i tot semblava nou i excitant abans que la guerra ho esguerrés-, llavors més ànsies de restaurador, de col•leccionista o d'antiquari m'agafen. Així que procuro aprendre-me-les i conservar-les, no fos cas que alguna vegada desapareguessin i calgués algú per enterrar-les.

Un altre matí d'ulls lleganyosos, de fred i d'humitat, de diaris gratuïts esparracats a les voreres, de gent atrafegada, de gent desenfeinada, tothom esperant alguna cosa que no acaba d’arribar mai. Hi ha dies que me'ls miro, que m'hi congratulo, que m'atabala un cert sentiment de companyonia idealista i benintencionada. Avui, però, em sento rúfol i esquerp, com el plom teixit que encimbella el cel i converteix el sol en una moneda pàl•lida i de poc valor. Així que m'amago rere les pàgines d'un llibre que llegeixo de fa dies, La mort d'Ivan Ilitx, Tolstoi en estat pur, un mal tràngol que no ajudarà a refer-me el mal humor que arrossego de bon matí.

L'autobús no arriba, el dia no es decideix a ruixar-nos amb una mica de pluja que netegi tanta brutesa, la lletjor s'estén a mida que el matí es desvetlla, mandrós i estarrufat. Tots els elements es conjuguen en una pasta poc cuita, translúcida i farinosa, impossible de passar coll avall, que per molt que la masteguis sempre tindrà la mateixa consistència. Intueixo la indigestió del migdia i, com tants altres deuen fer en aquest mateix instant, penso que hi ha matins que més valdria quedar-se al llit i no llevar-se.

L'amant

Veig la gelosia en els seus ulls, i és per això que les seves paraules tenen la duresa de rocs llançats a ferir, a buidar l’ull. Tot per haver-me ensopegat recollint-me d’amagatotis, com un nen temorós que no vol deixar de banda els seus plans de gaudi malgrat els renys del pare, amb l’objecte que m’obsedeix, amb l’amor que magnetitza les meves mirades, amb l’addicció que m’ennuega en tenir-la lluny. Li dedico al meu amor furtiu moltes mirades al llarg del dia, totes elles amb l’angúnia de la novetat, amb la necessitat de dedicar-li noves paraules, renovellant el nostre vincle. Les paraules no es convertiran mai en braços, mans i dits amb què abraçar, prémer, palpar. D’aquí la més creixent necessitat d’entrellaçar-les, de fer-les presents amb un desig atlant.

Que una dona estigui gelosa de l’escriptura no només no em sembla el súmmum de l’absurditat humana, sinó que confirma tots els meus anhels i els meus temors més profunds. Tanmateix, em sento clarament injuriat, acusat de crims que no tenen raó de ser. Sempre que li dedico la meva atenció procuro que sigui a l’ombra més obaga dels dies, durant els instants que supura aquesta parca obscura i insidiosa, que són absolutament i únicament meus. És veritat que les paraules sempre hi seran, sempre m’esperaran, si no unes, unes altres; tanmateix, el fet d’estimar la meva amant furtiva és un acte necessari d’assaborir i dosificar, aprofitant el moment que el prenem, com l’aire minvant d’una habitació closa. No és trist, només és cert: hi ha collites que, una vegada malmeses, costen de tornar a reproduir-se. Però també és cert que el cultiu de la paraula m’eixampla els pulmons, me’ls emplena amb l’oxigen suficient per seguir respirant dins l’habitació closa.

M. no hauria d’envejar a l’escriptura el temps que em pren. En tot cas, és aquesta qui hauria de tremolar per la possible imminència que la figura de la dama s’apropiés de cadascuna de les meves expressions, dels adjectius més o menys previsibles, però fins i tot dels pronoms que sostenen les meves accions verbals, tant les passades com les subjuntives. Per què no s’adona del seu poder real? Un poder gairebé demiúrgic que consisteix en aconseguir que les paraules fossilitzin la seva petja dins meu, la marca de la seva figura en cadascuna de les meves expressions, dels adjectius més o menys previsibles, però fins i tot dels pronoms que sustenten les meves accions verbalitzades. No ho veu, que estimar l'escriptura és una altra manera d'estimar-la a ella, d'arribar-hi per camins molt més retorts, però també més enriquidors.

Sala d'espera

La vida és una sala d’espera, el banc d’una estació de metro, la cua a l’entrada d’un cinema qualsevol. En aquestes ocasions té la capacitat única de materialitzar el temps, aquesta matèria amorfa que ens condueix amunt i avall; té la capacitat de convertir-lo en una pasterada pesant, difícil de digerir. Fins i tot li hem posat nom, en diem tedi, tan present sempre en els espais buits que ens dispensa la ment i que, horroritzats per la vacuïtat, ens apressem a omplir, si és que tenim la sort d’empescar-nos algun entreteniment. N’hi ha que en fan tot un art, d’això d’omplir els espais, encara que sigui perfeccionant les seves aptituds envers la resolució de passatemps. La gran majoria aprofiten per fer-la petar amb algun conegut, algun desconegut convertit en víctima de les llengües més afamades, o mitjançant el telèfon mòbil; d’altres, llegeixen algun llibre, revista o diari. Els més dissortats es conformen amb llençar una mirada estulta al seu voltant, a la recerca d’alguna post surant per damunt de l’oceà d’avorriment solemne. L’amenaça d’ofegar-se en les seves aigües de plom metàl•lic, però, no acaba de ser prou esperonadora i finalment es conformen amb la mediocritat de l’espera, omplint un buit tot esdevenint un número que espera el seu torn per materialitzar-se.

La vida és una estació d’autobusos on la gent espera el seu torn per transportar-se i així poder reiniciar la seva activitat ni que sigui a l’altra banda del món, on les passes s’encreuen i el moviment constant de vehicles fa augmentar el nerviosisme de tothom, perquè en un moment o altre et toca esperar el teu autobús, que no arriba, que duu retard, i alces el canell per veure-hi el rellotge i comprovar per enèsima vegada que les agulles es mouen a una velocitat molt inferior del que haurien de fer-ho, només per fer-te la punyeta. Enveges els del teu costat, perquè acaba d’arribar el seu moment de deixar el banc de pedra dur i fred que els masega el cul. De cop i volta, però, sense que ho esperis, amb les presses de la sorpresa, és el teu torn, i et converteixes en un d’ells, no essent conscient que potser algú t’observa des de la vora, veu el teu moviment sentint la mateixa enveja que fa uns instants et mossegaves, perquè en el fons forma part de les petites i miserables enveges amb què ens fem una mica de mala sang i poc més. És la manera de mantenir-se atent als esdeveniments i no mostrant la cara de lluç d’alguns, que sembla que tant se’ls en dóna, potser fins i tot desitgin perdre l’autobús. Sempre és una bona excusa esgarrapar uns minuts a la feina gràcies a una sèrie d’elements aliens a nosaltres, incontrolables, inabastables. És el caos. I tots som conscients que de vegades, però només de vegades, el podem fer jugar a favor nostre.

Recomençar

Com si se m'humitegés la pell amb el salnitre costaner de l'horabaixa, així sento de proper l'alè de l'estiu. El tan masegat cicle de la vida s'acosta al zenit esponerós, desitjat des de fa mesos pels amants de la torrefacció epidèrmica, anhelat per qui ja no té més bateria i necessita endollar-se a la platxèria, cobejat per tots aquells que ja no saben (que ja no sabem) com justificar la galvana diària. El cicle vital recomença, se succeeix, es relleva a si mateix, s'eternitza fins a l'afartament metafísic. Fer creu i ratlla; començar de cap i de nou; començar de zero; fer tabula rasa. Falses expressions, tan enganyoses com el llautó de les ascencions celestials o els descensos teològics: som genètica en mutació constant. D'aquí que, en comptes de “començar de nou”, cregui més convenient afirmar que “recomenço”. Els meus mots flueixen com abans, però cap a noves direccions, diverses i oposades. Tanmateix, tot segueix essent igual de ficcional o de realista, com volgueu. Al capdavall, el traspàs a les paraules de fantasies, records i idees està subjecte als mateixos mecanismes, sigui quina sigui la matèria triada. Com si la veu que ens narrativitza fos un gran estómac, on tot es barreja a caprici en digerir-ho.