Passa al contingut principal

Afortunat

Tenir l'ànima malalta, emmetzinada com el riu-abocador de la indústria que l'envolta. La possibilitat de l'impossible és el que acabes malmetent, en una paradoxa grotesca. Dur els millors vestits implica patir-los?

Ser injust amb el dolor aliè encara que hi siguis empàtic. Perquè sí, perquè tu no tens motius materials. (Tens materials que podrien esdevenir motius.) La bellesa és a tocar, però li negues qualsevol valor. "El que tinc d'or et sembla una llauna".

Tenir l'ànima intoxicada per tant d'oxigen aspirat, per la riquesa en aire pur, una altra paradoxa. Com si necessitessis hidrocarburs en somnis per obstruir el judici que sempre et recorda de forma obscena com n'ets, d'afortunat.

Entrades populars d'aquest blog

Amfiteatre Els alumnes se sorprenen en saber que els actors de la Grècia clàssica usaven màscares per ajustar-se el caràcter dels seus personatges. Però sobretot per magnificar el volum de les veus que declamen el text, un eco remot i robust. El docent se sorprèn quan hi pensa, adonant-se que també ell duu màscara, convertint-se en figura de marbre que enarbora una veu impostada, de vegades fins distorsionada: com l’actor, cal que es guanyi l’audiència al·ludint al vestit d’un fantasma.
Segueix llegint»

Aflicció

Els sordmuts d'ànima ens han drenat la joia amb el seu gest temorenc i vacil·lant. Diuen que el pitjor monstre és el que resideix en la nostra incertesa, que ens provoca malsons abstractes i desficiosos. La concreció acaba esdevenint avorridament absurda; és molt pitjor el moment abans d'obrir la porta dels horrors. Els tolits de l'ànima han imposat el seu imperi d'aflicció, però n'hi ha de pitjors: els bornis que segueixen volent guarir-los, volent ajudar-los a tornar a sentir i a veure-hi, sense entendre que el contacte amb la malaltia, si abans no es prenen mesures, és contagiós.
Segueix llegint»

El somni de la casa neta

Fa temps que tinc un somni reiteratiu, al qual hi torno de tant en tant, sobretot en èpoques d'esvaniment o mandra. En ell, és un migdia d’agost que espeternega sense pietat. Camino per un senderi de lloses desgastades, gairebé impossibles de reconèixer sota la pols del desert que m’envolta. No tinc consciència d’on vinc ni cap a on em dirigeixo, només que he de seguir tossudament el camí marcat. Vesteixo de blanc, uns pantalons i una camisa de lli, encimbellat per un barret Panamà que em cobreix del sol, i al cap d’uns minuts ensopego amb un petit assentament de quatre cases, una mena de poble polsegós i improvisat. Potser en els seus inicis fou el campament d’uns buscadors d’or i ara només s’esllangueix enmig del desert que l’envolta, semblant als pobles de les pel·lícules del Sergio Leone . Sempre acabo dirigint-me cap a una casa a la banda esquerra del camí que sobresurt de la resta per la seva portalada, coronada per una porxada exuberant, gairebé indecent: és un lloc idoni pe
Segueix llegint»