Passa al contingut principal

Abdicar


De vegades cal seguir els rampells del canvi per molt aguts que semblin els girs de la seva embranzida; la necessitat, en aquest cas, és un instint activat per al nostre benefici. Ningú resisteix tota una vida a l'ombra sense caure en algun moment en la temptació de fregir-se al caliu de la novetat. Qui sap si aquest nou escalf ens activa músculs que fins ara desconeixíem posseir. O potser es tracta del caprici... Però és que ens negarem l'atzar, l'arbitrarietat del gest, la intuïció? A més, estic parlant a un nivell atòmic, no pas en aquelles instàncies en què el meu moviment pot esclafar la papallona, el moviment de la qual pot canviar l'esdevenidor de qualsevol altra persona.

 Em desentumeixo, molt lentament. D'habitud, visc de la voluntat d'eixarreir-me a propòsit, per això em costa prendre aquesta iniciativa. Però de tant en tant també em dono propina. Aquesta és una d'elles.

 Abdico de la lluna i reclamo la meva ombra.

Entrades populars d'aquest blog

Nits blanques

El final de Les nits blanques de Fiódor Dostoievski (que, malgrat la tristesa que desprèn la figura del seu narrador i protagonista, és el revers lluminós de l'extraordinària Memòries del subsòl ), sobretot pel que fa a la tercera nit, m'ha retornat a una matinada estiuenca de fa quinze anys. Les circumstàncies del meu idil·li van ser diferents, però el final va esdevenir el mateix (el petó de comiat, mig de commiseració mig d'agraïment, i l'adéu precipitat; ella marxant cap a un futur esperançat que jo, d'alguna manera retorçada i egoista, havia ajudat a apuntalar, però que a mi em deixava amb les mans buides i a ella li oferia un camí; i jo palplantat en la mediocritat del somiador que tan bé retrata la directora de teatre Carlota Subirós en un epíleg indispensable, per la comprensió que hi demostra de l'obra i de la figura de Dostoievski). Aquest caràcter malaltissament idealista adora la fantasia, els valors sublims i absoluts, l'exaltació literàr...
Segueix llegint»

El somriure i la follia

Fullejo Elogi de la follia, d' Erasme de Rotterdam , en edició del 1982 (Edicions 62, "Les millors obres de la literatura universal, núm. 10). En el proemi que l'autor dirigeix al seu amic Thomas More , després de justificar-li la tria del tema del seu llibre per una qüestió d'higiene pública, hi llegeixo: Suposava, a més, que series el primer a apreciar l'enginy d'aquest exercici, perquè solen divertir-te a pler les facècies que no manquen de saviesa ni de gust, i perquè en la vida quotidiana et comportes de debò com un nou Demòcrit: la teva intel·ligència singularment aguda et posa molt per sobre del comú de la gent; bondadós i dolç de caràcter, però, saps fer-te sempre agradable a tothom. Desconeixedor de qui era el savi grec a qui es refereix, ja que els meus coneixements sobre filosofia són escadussers i tots ells em remeten al meu darrer curs de COU, fa un gavadal d'anys, m'he dirigit a la nota que el traductor, Jaume Medina, en un apartat ...
Segueix llegint»

Aflicció

Els sordmuts d'ànima ens han drenat la joia amb el seu gest temorenc i vacil·lant. Diuen que el pitjor monstre és el que resideix en la nostra incertesa, que ens provoca malsons abstractes i desficiosos. La concreció acaba esdevenint avorridament absurda; és molt pitjor el moment abans d'obrir la porta dels horrors. Els tolits de l'ànima han imposat el seu imperi d'aflicció, però n'hi ha de pitjors: els bornis que segueixen volent guarir-los, volent ajudar-los a tornar a sentir i a veure-hi, sense entendre que el contacte amb la malaltia, si abans no es prenen mesures, és contagiós.
Segueix llegint»