La vida és una sala d’espera, el banc d’una estació, la cua a l’entrada del cinema. És en aquests moments que té la capacitat única de materialitzar el temps, convertit en una pega dolça amorfa que ens condueix amunt i avall. Una pasterada pesant, difícil de digerir, que anomenem tedi, com si el nom fes la cosa o la pogués volatilitzar. Tan present sempre en els espais buits que ens dispensa la ment i que, horroritzats per la vacuïtat, com artistes àrabs ens apressem a omplir.
Amfiteatre Els alumnes se sorprenen en saber que els actors de la Grècia clàssica usaven màscares per ajustar-se el caràcter dels seus personatges. Però sobretot per magnificar el volum de les veus que declamen el text, un eco remot i robust. El docent se sorprèn quan hi pensa, adonant-se que també ell duu màscara, convertint-se en figura de marbre que enarbora una veu impostada, de vegades fins distorsionada: com l’actor, cal que es guanyi l’audiència al·ludint al vestit d’un fantasma.