La vida és una sala d’espera, el banc d’una estació, la cua a l’entrada del cinema. És en aquests moments que té la capacitat única de materialitzar el temps, convertit en una pega dolça amorfa que ens condueix amunt i avall. Una pasterada pesant, difícil de digerir, que anomenem tedi, com si el nom fes la cosa o la pogués volatilitzar. Tan present sempre en els espais buits que ens dispensa la ment i que, horroritzats per la vacuïtat, com artistes àrabs ens apressem a omplir.
El final de Les nits blanques de Fiódor Dostoievski (que, malgrat la tristesa que desprèn la figura del seu narrador i protagonista, és el revers lluminós de l'extraordinària Memòries del subsòl ), sobretot pel que fa a la tercera nit, m'ha retornat a una matinada estiuenca de fa quinze anys. Les circumstàncies del meu idil·li van ser diferents, però el final va esdevenir el mateix (el petó de comiat, mig de commiseració mig d'agraïment, i l'adéu precipitat; ella marxant cap a un futur esperançat que jo, d'alguna manera retorçada i egoista, havia ajudat a apuntalar, però que a mi em deixava amb les mans buides i a ella li oferia un camí; i jo palplantat en la mediocritat del somiador que tan bé retrata la directora de teatre Carlota Subirós en un epíleg indispensable, per la comprensió que hi demostra de l'obra i de la figura de Dostoievski). Aquest caràcter malaltissament idealista adora la fantasia, els valors sublims i absoluts, l'exaltació literàr...