La vida és una sala d’espera, el banc d’una estació, la cua a l’entrada del cinema. És en aquests moments que té la capacitat única de materialitzar el temps, convertit en una pega dolça amorfa que ens condueix amunt i avall. Una pasterada pesant, difícil de digerir, que anomenem tedi, com si el nom fes la cosa o la pogués volatilitzar. Tan present sempre en els espais buits que ens dispensa la ment i que, horroritzats per la vacuïtat, com artistes àrabs ens apressem a omplir.
He de reconèixer que fins avui no havia llegit ni una línia de Thomas Mann . Tanmateix, o potser per això, Tónio Kröger m'ha agradat molt. N'he llegit tota mena d'interpretacions d'aquesta novel·la breu: l'autobiogràfica (la mare brasilera de Mann és aquí la mare espanyola d'en Tónio; en Tónio, com en Mann, també viu un amor adolescent per un company d'escola; també hi és present la complexa relació amb el pare, un home de temperament fred, "malencònic i reflexiu"), la classista (la lluita per acceptar-se com a burgès tot i la seva inclinació artística), la ideològica (la relació entre art i societat)... Totes tenen part de raó. Per a mi, però, Tónio Kröger és una història al voltant d'un escriptor contemporani (les meves favorites) i sobre el fracàs de construcció d'un mateix amb relació al món (reblem el clau): d'una banda, en Tónio voldria ser com els seus amors adolescents, Hans i Ingeborg, estúpids però feliços, que representen ...