Sempre que puc deixo que un llibre se'm llenci entre les mans. Això és el que em recrimina de tant en tant la M. quan traiem el maleït tema. La lectura és la meva forma d'evadir-me de la realitat, de no fer-li front, d'evitar el contacte amb la gent, afegeix. I jo que no ho puc negar, però que no puc evitar (té raó) afuar el musell quan oloro la tinta fresca de les llibreries, de les biblioteques, fins i tot dels pocs cafès de Barcelona que aposten per oferir algunes prestatgeries de llibres als seus clients (ara penso en el Lletraferit). I m'aboco a fullejar, ullar, palpar, assaborir els volums nous i vells, les edicions luxoses o portàtils de butxaca, les primeres edicions o els multicopiats fins a l'extenuació a causa de l'èxit o pel fet de tractar-se d'un clàssic que val la pena reviure d'entre els morts cada cert temps. No pot suportar veure'm en braços d'algun llom de paper, cartró o relligat.
Ella no sap, però, que abans de conèixer-la la cosa era molt pitjor. Era un autèntic llepafils. Necessitava l'envasament al buit del silenci, un llum d'intensitat moderada i un seient confortable perquè la meva experiència lectora fos del tot satisfactòria. La intrusió, quan vivia a casa els pares, de qualsevol element que en distorsionés l'experiència, feia que s'esguerrés l'acte de lectura, esdevenint-me un humor capriciós i estintolat que afectava tothom. Un cop vaig disposar de la meva pròpia casa, amb el temps just per dedicar-lo a l'acte lector, ni la idealitat ritual aconseguia satisfer-me del tot. El fet d'haver de desplaçar-me lluny a treballar i sense les gangues d'un automòbil (sempre he tingut al·lèrgia a aconseguir el permís de conduir) van fer que, un bon dia, m'assegués al vagó del tren habitual, però extraient de la bossa de mà un llibre. Vaig obrir les seves cobertes amb vergonya i sentiment de culpabilitat, com si hagués caigut en un vici que abans jo era el primer en criticar. I malgrat les incomoditats, la capacitat de concentració em va anar augmentant dia a dia, fins aconseguir llegir qualsevol cosa entre les desferres matinals que acostumem a ser la gent normal i corrent que hem de llevar-nos de dilluns a divendres a les set del matí (els que tenim més sort), i canviar les tenebres pop acolorides del somni per l'ombra tenebrosa dels dies que sempre vénen, que no paren de venir, que no paren de vessar el seu magma i de drenar-nos la voluntat: Jude, l’obscur de Thomas Hardy, Werther de Goethe, Els detalls del món de Biel Mesquida, Viatges amb Heròdot de Ryszard Kapuscinski... És cert que, com més breus siguin els capítols, molt millor per arrodonir-ne la lectura, tot i que els meus trajectes solen ser llargs, de gairebé quaranta-cinc minuts al dia. Tres quarts d'hora dedicats a la lectura, doncs. I tant me fa que surtin puristes criticant aquesta actitud: no tothom llegeix per esbargir-se a aquelles hores del matí amb un patracol sobre els dilemes d'una comunitat medieval per aconseguir alçar una catedral. La metàfora perfecta del que signifiquen per a mi aquests llibres.
El darrer any he substituït el vagó de tren per la cabina de l'autobús, però el desplaçament entre ciutats, de més de mitja hora, m'assegura el meu moment de felicitat matinal, si és que ningú l'esguerra amb qualsevol dels actes egoistes i intrusius que de tant en tant decideixo transcriure en aquestes ratlles. Tanmateix, des que visc amb la M., i malgrat el descens en el meu nivell d'exigència absurda i abusiva, em sento culpable de recaure en el meu vici. Provo de saltar-me els rituals a què estava acostumat, cenyint-me a la lectura dels desplaçaments, concentrant-me en la M. quan sóc a casa, concentrant-me en totes les pàgines en blanc que ella m'ofereix, encara que escriure-les em resulti quelcom impossible. Si li ho digués, no s'ho creuria. No tinc imaginació per a aquestes coses. Jo, que em passo els dies agafant un bolígraf i prement-lo damunt d'un paper, preparant les classes de llengua i literatura, escrivint a raig davant la pantalla de l'ordinador. Resulta que quan em treuen d'aquestes disquisicions, sóc infame a l'hora d'imaginar el millor cap de setmana del món. La ment, institucionalitzada en l'stand by, s'hi nega reiteradament. Ja faig esforços, ja, em grato el cap com en els còmics fan els personatges més enzes, miro d'optimitzar els meus recursos informatius pel que fa a restauració, lleure, llocs màgics dins una ciutat insulsa com Sabadell.
Potser sí que li hauré de donar la raó: llegir m'estalvia tots aquests problemes. Em moc molt millor en una llibreria o una biblioteca a l'hora de triar el llibre perfecte per passar la tarda (segons l'estat d'ànim, segons els nous corrents literaris, segons l'etapa nostàlgica que passi en aquell moment); és més, moltes de les meves sortides tenen com a objectiu papallonejar entre totes les botigues possibles. Pel·lícules, llibres, cedés, còmics, i tornada a casa, a gaudir del botí arreplegat. Com un pirata d'aigua dolça, que davant la immensitat atlàntica s'estarrufa, i es conforma amb la bassa tranquil·la i menuda que sovinteja.
Ella no sap, però, que abans de conèixer-la la cosa era molt pitjor. Era un autèntic llepafils. Necessitava l'envasament al buit del silenci, un llum d'intensitat moderada i un seient confortable perquè la meva experiència lectora fos del tot satisfactòria. La intrusió, quan vivia a casa els pares, de qualsevol element que en distorsionés l'experiència, feia que s'esguerrés l'acte de lectura, esdevenint-me un humor capriciós i estintolat que afectava tothom. Un cop vaig disposar de la meva pròpia casa, amb el temps just per dedicar-lo a l'acte lector, ni la idealitat ritual aconseguia satisfer-me del tot. El fet d'haver de desplaçar-me lluny a treballar i sense les gangues d'un automòbil (sempre he tingut al·lèrgia a aconseguir el permís de conduir) van fer que, un bon dia, m'assegués al vagó del tren habitual, però extraient de la bossa de mà un llibre. Vaig obrir les seves cobertes amb vergonya i sentiment de culpabilitat, com si hagués caigut en un vici que abans jo era el primer en criticar. I malgrat les incomoditats, la capacitat de concentració em va anar augmentant dia a dia, fins aconseguir llegir qualsevol cosa entre les desferres matinals que acostumem a ser la gent normal i corrent que hem de llevar-nos de dilluns a divendres a les set del matí (els que tenim més sort), i canviar les tenebres pop acolorides del somni per l'ombra tenebrosa dels dies que sempre vénen, que no paren de venir, que no paren de vessar el seu magma i de drenar-nos la voluntat: Jude, l’obscur de Thomas Hardy, Werther de Goethe, Els detalls del món de Biel Mesquida, Viatges amb Heròdot de Ryszard Kapuscinski... És cert que, com més breus siguin els capítols, molt millor per arrodonir-ne la lectura, tot i que els meus trajectes solen ser llargs, de gairebé quaranta-cinc minuts al dia. Tres quarts d'hora dedicats a la lectura, doncs. I tant me fa que surtin puristes criticant aquesta actitud: no tothom llegeix per esbargir-se a aquelles hores del matí amb un patracol sobre els dilemes d'una comunitat medieval per aconseguir alçar una catedral. La metàfora perfecta del que signifiquen per a mi aquests llibres.
El darrer any he substituït el vagó de tren per la cabina de l'autobús, però el desplaçament entre ciutats, de més de mitja hora, m'assegura el meu moment de felicitat matinal, si és que ningú l'esguerra amb qualsevol dels actes egoistes i intrusius que de tant en tant decideixo transcriure en aquestes ratlles. Tanmateix, des que visc amb la M., i malgrat el descens en el meu nivell d'exigència absurda i abusiva, em sento culpable de recaure en el meu vici. Provo de saltar-me els rituals a què estava acostumat, cenyint-me a la lectura dels desplaçaments, concentrant-me en la M. quan sóc a casa, concentrant-me en totes les pàgines en blanc que ella m'ofereix, encara que escriure-les em resulti quelcom impossible. Si li ho digués, no s'ho creuria. No tinc imaginació per a aquestes coses. Jo, que em passo els dies agafant un bolígraf i prement-lo damunt d'un paper, preparant les classes de llengua i literatura, escrivint a raig davant la pantalla de l'ordinador. Resulta que quan em treuen d'aquestes disquisicions, sóc infame a l'hora d'imaginar el millor cap de setmana del món. La ment, institucionalitzada en l'stand by, s'hi nega reiteradament. Ja faig esforços, ja, em grato el cap com en els còmics fan els personatges més enzes, miro d'optimitzar els meus recursos informatius pel que fa a restauració, lleure, llocs màgics dins una ciutat insulsa com Sabadell.
Potser sí que li hauré de donar la raó: llegir m'estalvia tots aquests problemes. Em moc molt millor en una llibreria o una biblioteca a l'hora de triar el llibre perfecte per passar la tarda (segons l'estat d'ànim, segons els nous corrents literaris, segons l'etapa nostàlgica que passi en aquell moment); és més, moltes de les meves sortides tenen com a objectiu papallonejar entre totes les botigues possibles. Pel·lícules, llibres, cedés, còmics, i tornada a casa, a gaudir del botí arreplegat. Com un pirata d'aigua dolça, que davant la immensitat atlàntica s'estarrufa, i es conforma amb la bassa tranquil·la i menuda que sovinteja.