Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

Darrere la màscara

La màscara, comprada en un basar oriental, on la Xina s’ofereix com una senyoreta vestida amb poca roba i a preus imaginables, aparenta el gest del rostre enfellonit d’un lleó demoníac. La crinera, de tons taronges i monstruosos, competeix amb l’espant de la malvestat fixada a les ninetes groguenques. En posar-me-la, obligat pel desig de desvetllar la criatura, la màscara em fa sentir més feble. Quina empara m’atorga la identitat falsària, si el que fa és diluir-me un poc més en la mentida supina de l’existència? Som màscara rere màscara. 

De la foscor dels temps

  V inc de la foscor dels temps, marxo cap a una foscor sense cap altra il·lusió que enfilar l’agulla i posar-me a cosir, potser cantant alguna tonada o xiulant fluix fluixet. Tots ens qüestionem passat i futur, sense entendre que només existeix l’ara, que tot depèn del flux que ens dessagna dia a dia. No sabem res. Som tan mesells que no ens atrevim a fer el gran salt que suposaria un gir de cent vuitanta graus, per por a viure sense la xarxa que sempre ens ha emparat.

Mots encreuats

O bro el diari per les darreres pàgines i m’encaro amb els mots encreuats. Ben poques vegades els acabo, sempre em resta algun racó incomplet que em nego a comprovar a través del diccionari o de l’enciclopèdia. Són testimonis de la meva impossibilitat d’arribar a la perfecció, d’altra banda tan poc humana. Tampoc ho comprovaré a les solucions de l’endemà. Simplement ho tornaré a intentar, esperant que ben aviat torni a sortir la mateixa definició on m’he encallat, i que aquesta vegada les altres paraules encreuades em donin lletres suficients per resoldre-la.

Una moneda

U n altre matí d’ulls lleganyosos, de fred i d’humitat, de gent atrafegada, de gent desenfeinada, tothom esperant alguna cosa que no acaba d’arribar mai. Hi ha dies que me’ls miro, que me’n congratulo, que m’atabala un cert sentiment de companyonia idealista i benintencionada. D’altres, però, em sento rúfol i esquerp, com el plom teixit que cobreix el cel i converteix el sol en una moneda pàl·lida de poc valor.

Sala d'espera

L a vida és una sala d’espera, el banc d’una estació, la cua a l’entrada del cinema. És en aquests moments que té la capacitat única de materialitzar el temps, convertit en una pega dolça amorfa que ens condueix amunt i avall. Una pasterada pesant, difícil de digerir, que anomenem tedi , com si el nom fes la cosa o la pogués volatilitzar. Tan present sempre en els espais buits que ens dispensa la ment i que, horroritzats per la vacuïtat, com artistes àrabs ens apressem a omplir.