El somni de la casa neta

Fa temps que tinc un somni reiteratiu, al qual hi torno de tant en tant, sobretot en èpoques d’esvaniment o mandra. En ell, és un migdia d’agost que espeternega sense pietat. Camino per un senderi de lloses desgastades, gairebé impossibles de reconèixer sota la pols del desert que m’envolta. No tinc consciència d’on vinc ni cap a on em dirigeixo, només que he de seguir tossudament el camí marcat. Vesteixo de blanc, uns pantalons i una camisa de lli, encimbellat per un barret Panamà que em cobreix del sol, i al cap d’uns minuts ensopego amb un petit assentament de quatre cases, una mena de poble polsegós i improvisat. Potser en els seus inicis fou el campament d’uns buscadors d’or i ara només s’esllangueix enmig del desert que l’envolta, semblant als pobles de les pel·lícules del Sergio Leone. Sempre acabo dirigint-me cap a una casa a la banda esquerra del camí que sobresurt de la resta per la seva portalada, coronada per una porxada exuberant, gairebé indecent: és un lloc idoni per arrecerar-se de l’espeternec amb una ombrada disposada a engolir-me. De vegades es tracta d’una casa de fusta de roure de planta baixa; d’altres, segueix l’estil indià, de parets enfarinades de blanc i amb dos pisos, amb un jardí interior ple de plantes exòtiques i bancs de pedra polida. Sigui com sigui, la casa sempre és buida i m’acull en un silenci recollit, pietós, respectuós.

Així que, després d’inspeccionar la casa, em dirigeixo de nou a la porxada i em deixo gronxar per la fresca plaent amb què m’acarona. I llavors m’adono que es tracta de l’ombra dels dies, disposada a aixoplugar-me. Abans de reflexionar sobre la seva conveniència, em trec el barret Panamà i l’agito davant de la cara per refrescar-me amb la imitació d’un brisall. En ocasions, un balancí de fusta, d’altres una ostentosa cadira de vímet, em convida a seure-hi i a contemplar la vista del carrer desert i de la caiguda vertical de la calor esclafant. A poc a poc m’endormisco, la mandra em venç i faig cops de cap. Quan em desperto no sé quant de temps ha passat, però al meu voltant tot segueix igual. Què hi faig jo, aquí? Com hi he arribat? Què pretenia fer o què estava fent, que em dugués a aquesta situació? Tant se val. No necessito respostes per començar a neguitejar-me. Sempre he estat un cul d’en Jaumet, incapaç de concentrar-me amb la força de la constància i el treball ben fet, així que ni tan sols mantenir-me a l’ombra fresca dels dies em serveix per aplacar les ganes d’aixecar-me de la cadira i refer la marxa. Cap a on? Tant se val. Quan, de petit, tenia deures i havia de plantar els colzes damunt l’escriptori i el cul a la cadira, qualsevol excusa valia per netejar-me la consciència; el que en realitat desitjava era aixecar-me i moure’m. Tant me feia l’objectiu, el cervell sempre greixava millor quan es tractava de buscar substitutius.

L’ombra dels dies s’ha anat estenent damunt meu, xuclant-me la voluntat, ficant-se’m pels porus de la pell i sacsejant-me. Un xiuxiueig dolç em dificulta els moviments, embotats per l’adormiment. De mica en mica noto com l’ombra dels dies es converteix en un agent mutant, un virus que, una vegada dins meu, es converteix en tedi pur, engabanyador i desencisant. Vençut, em deixo caure damunt la cadira de vímet i, en acceptar la derrota, el seient em sembla encara més còmode que abans. Em sorprèn comprovar que damunt una tauleta, on havia deixat el barret Panamà abans d’adormir-me, ara hi veig un got llarg de tub ple de llimonada i gel. El prenc amb la mà esquerra, disposat a assaborir la dolçor i l’acidesa a parts iguals: és el brindis de la felicitat d’un ionqui, un desesperat que es rendeix davant l’evidència de la derrota i li rendeix homenatge.

Sé que anys després, si aconsegueixo alçar-me de la cadira i deixar el porxo, quan reprengui el camí giraré el cap enrere i em sorprendré quan vegi la poca distància recorreguda, malgrat semblar-me que fa una eternitat que he sortit de casa. Les raons del temps s’imposen sempre a qualsevol altra consideració.

Pirata d'aigua dolça

Sempre que puc deixo que un llibre se'm llenci entre les mans. Això és el que em recrimina de tant en tant la M. quan traiem el maleït tema. La lectura és la meva forma d’evadir-me de la realitat, de no fer-li front, d’evitar el contacte amb la gent, afegeix. I jo que no ho puc negar, però que no puc evitar (té raó) afuar el musell quan oloro la tinta fresca de les llibreries, de les biblioteques, fins i tot dels pocs cafès de Barcelona que aposten per oferir algunes prestatgeries de llibres als seus clients (ara penso en el Lletraferit). I m’aboco a fullejar, ullar, palpar, assaborir els volums nous i vells, les edicions luxoses o portàtils de butxaca, les primeres edicions o els multicopiats fins a l’extenuació a causa de l’èxit o pel fet de tractar-se d’un clàssic que val la pena reviure d’entre els morts cada cert temps. No pot suportar veure’m en braços d’algun llom de paper, cartró o relligat.

Ella no sap, però, que abans de conèixer-la la cosa era molt pitjor. Era un autèntic llepafils. Necessitava l’envasament al buit del silenci, un llum d’intensitat moderada i un seient confortable perquè la meva experiència lectora fos del tot satisfactòria. La intrusió, quan vivia a casa dels pares, de qualsevol element que ho distorsionés feia que s’esguerrés l’acte de lectura, esdevenint-me un humor capriciós i estintolat que afectava tothom. Un cop vaig disposar de la meva pròpia casa, amb el temps just per dedicar-lo a l’acte lector, ni la idealitat ritual aconseguia satisfer-me del tot. El fet d’haver de desplaçar-me lluny a treballar i sense les gangues d’un cotxe (sempre he tingut al·lèrgia a aconseguir el permís de conduir) van fer que, un bon dia, m’assegués al vagó del tren habitual, però extreient de la bossa de mà un llibre. Vaig obrir les seves cobertes amb vergonya i sentiment de culpabilitat, com si hagués caigut en un vici que abans jo era el primer en criticar. I malgrat les incomoditats, la capacitat de concentració em va anar augmentant dia a dia, fins aconseguir llegir qualsevol cosa entre les desferres matinals que acostumem a ser la gent normal i corrent que hem de llevar-nos de dilluns a divendres a les set del matí (els que tenim més sort), i canviar les tenebres pop acolorides del somni per l’ombra tenebrosa dels dies que sempre vénen, que no paren de venir, que no paren de vessar el seu magma i de drenar-nos la voluntat: Jude, l’obscur de Thomas Hardy, Werther de Goethe, Els detalls del món de Biel Mesquida, Viatges amb Heròdot de Ryszard Kapuscinski... És cert que, com més breus siguin els capítols, molt millor per arrodonir la lectura, tot i que els meus trajectes solen ser llargs, de gairebé quaranta-cinc minuts al dia. Tres quarts d’hora dedicats a la lectura, doncs. I tant me fa que surtin puristes criticant aquesta actitud: no tothom llegeix per esbargir-se a aquelles hores del matí amb un patracol sobre els dilemes d’una comunitat medieval per aconseguir alçar una catedral. La metàfora perfecta del que signifiquen per a mi aquests llibres.

El darrer any he substituït el vagó de tren per la cabina de l’autobús, però el desplaçament entre ciutats, de més de mitja hora, m’assegura el meu moment de felicitat matinal, si és que ningú l’esguerra amb qualsevol dels actes egoistes i intrussius que de tant en tant decideixo transcriure en aquestes ratlles. Tanmateix, des que visc amb la M., i malgrat el descens en el meu nivell d’exigència absurda i abusiva, em sento culpable de recaure en el meu vici. Provo de saltar-me les ritualitats a què estava acostumat, cenyint-me a la lectura dels desplaçaments, concentrant-me en la M. quan sóc a casa, concentrant-me en totes les pàgines en blanc que ella m’ofereix, encara que escriure-les em resulti quelcom impossible. Si li ho digués, no s’ho creuria. No tinc imaginació per a aquestes coses. Jo, que em passo els dies agafant un bolígraf i prement-lo damunt d’un paper, preparant les classes de llengua i literatura, escrivint a raig davant la pantalla de l’ordinador. Resulta que quan em treuen d’aquestes disquicions, sóc infame a l’hora d’imaginar el millor cap de setmana del món. La ment, institucionalitzada en l’stand by, s’hi nega reiteradament. Ja faig esforços, ja, em grato el cap com en els còmics fan els personatges més enzes, miro d’optimitzar els meus recursos informatius pel que fa a restauració, lleure, llocs màgics dins una ciutat insulsa com Sabadell.

Potser sí que li hauré de donar la raó: llegir m'estalvia tots aquests problemes. Em moc molt millor en una llibreria o una biblioteca a l’hora de triar el llibre perfecte per passar la tarda (segons l’estat d’ànim, segons els nous corrents literaris, segons l’etapa nostàlgica que passi en aquell moment); és més, moltes de les meves sortides tenen com a objectiu papallonejar entre totes les botigues possibles. Pel·lícules, llibres, cedés, còmics, i tornada a casa, a gaudir del botí arreplegat. Com un pirata d’aigua dolça, que davant la immensitat atlàntica s’estarrufa, i es conforma amb la bassa tranquil·la i menuda que sovinteja.