Sala d'espera

La vida és una sala d’espera, el banc d’una estació de metro, la cua a l’entrada d’un cinema qualsevol. En aquestes ocasions té la capacitat única de materialitzar el temps, aquesta matèria amorfa que ens condueix amunt i avall; té la capacitat de convertir-lo en una pasterada pesant, difícil de digerir. Fins i tot li hem posat nom, en diem tedi, tan present sempre en els espais buits que ens dispensa la ment i que, horroritzats per la vacuïtat, ens apressem a omplir, si és que tenim la sort d’empescar-nos algun entreteniment. N’hi ha que en fan tot un art, d’això d’omplir els espais, encara que sigui perfeccionant les seves aptituds envers la resolució de passatemps. La gran majoria aprofiten per fer-la petar amb algun conegut, algun desconegut convertit en víctima de les llengües més afamades, o mitjançant el telèfon mòbil; d’altres, llegeixen algun llibre, revista o diari. Els més dissortats es conformen amb llençar una mirada estulta al seu voltant, a la recerca d’alguna post surant per damunt de l’oceà d’avorriment solemne. L’amenaça d’ofegar-se en les seves aigües de plom metàl•lic, però, no acaba de ser prou esperonadora i finalment es conformen amb la mediocritat de l’espera, omplint un buit tot esdevenint un número que espera el seu torn per materialitzar-se.

La vida és una estació d’autobusos on la gent espera el seu torn per transportar-se i així poder reiniciar la seva activitat ni que sigui a l’altra banda del món, on les passes s’encreuen i el moviment constant de vehicles fa augmentar el nerviosisme de tothom, perquè en un moment o altre et toca esperar el teu autobús, que no arriba, que duu retard, i alces el canell per veure-hi el rellotge i comprovar per enèsima vegada que les agulles es mouen a una velocitat molt inferior del que haurien de fer-ho, només per fer-te la punyeta. Enveges els del teu costat, perquè acaba d’arribar el seu moment de deixar el banc de pedra dur i fred que els masega el cul. De cop i volta, però, sense que ho esperis, amb les presses de la sorpresa, és el teu torn, i et converteixes en un d’ells, no essent conscient que potser algú t’observa des de la vora, veu el teu moviment sentint la mateixa enveja que fa uns instants et mossegaves, perquè en el fons forma part de les petites i miserables enveges amb què ens fem una mica de mala sang i poc més. És la manera de mantenir-se atent als esdeveniments i no mostrant la cara de lluç d’alguns, que sembla que tant se’ls en dóna, potser fins i tot desitgin perdre l’autobús. Sempre és una bona excusa esgarrapar uns minuts a la feina gràcies a una sèrie d’elements aliens a nosaltres, incontrolables, inabastables. És el caos. I tots som conscients que de vegades, però només de vegades, el podem fer jugar a favor nostre.