Recomençar

Com si se m'humitegés la pell amb el salnitre costaner de l'horabaixa, així sento de proper l'alè de l'estiu. El tan masegat cicle de la vida s'acosta al zenit esponerós, desitjat des de fa mesos pels amants de la torrefacció epidèrmica, anhelat per qui ja no té més bateria i necessita endollar-se a la platxèria, cobejat per tots aquells que ja no saben (que ja no sabem) com justificar la galvana diària. El cicle vital recomença, se succeeix, es relleva a si mateix, s'eternitza fins a l'afartament metafísic. Fer creu i ratlla; començar de cap i de nou; començar de zero; fer tabula rasa. Falses expressions, tan enganyoses com el llautó de les ascencions celestials o els descensos teològics: som genètica en mutació constant. D'aquí que, en comptes de “començar de nou”, cregui més convenient afirmar que “recomenço”. Els meus mots flueixen com abans, però cap a noves direccions, diverses i oposades. Tanmateix, tot segueix essent igual de ficcional o de realista, com volgueu. Al capdavall, el traspàs a les paraules de fantasies, records i idees està subjecte als mateixos mecanismes, sigui quina sigui la matèria triada. Com si la veu que ens narrativitza fos un gran estómac, on tot es barreja a caprici en digerir-ho.