París

L’enuig en els ulls de la M. em duu el record de la nostra estada parisenca. Va ser llavors, fa dues primaveres, quan el vaig veure refulgir per primera vegada en les seves pupil·les, un foc nou incandescent que amenaçava amb abrusar-me. I tot per la meva obsessió, enfervorida i infantívola, de buscar pertot referències a la literatura, motius per a l’escriptura, espais per a la lectura i la reflexió. Cada vegada que ens assèiem en un d’aquells caríssims cafès per prendre un café au lait o un chocolat, aprofitava per treure de la meva bossa de mà una llibreta neoelitista japonesa comprada al Muji de Passeig de Gràcia, cercant el punt en forma de beta de fil vermell i prim, encolada a la part superior del llom, disposat a enfilar amb el bolígraf de punta rodona els pensaments que per un instant m’havien ocupat i eren a punt de diluir-se en una incipient conversa sobre la gent, el clima, la impossibilitat d’entrar al museu Grévain per culpa d’una terrible cua de turistes. Mentre el cambrer ens servia i la M. era amb la paraula a punt d’emergir-li dels llavis, l’aparició de la llibreta li confirmava que, lluny seu, jo havia seguit en el meu món interior percaçant pensaments, assimilant les coses que m’envoltaven i extraient-te algun motiu digne de comentari, tot plegat sense que ella hagués tingut temps de deixar-hi petja.

Al començament, l’aparició de la llibreta de la beta vermella era una anècdota, una sorpresa que trencava per uns moments –una estona llarga per a ella, ja que el temps és ben relatiu- l’harmonia de l’estada conjunta. Jo no ho feia pas per mala educació o deliberadament, ans al contrari; era un gest instintiu, adquirit des de no sé pas dir quan. Però a la tercera o quarta ocasió, la cosa li va començar a semblar irritant. Aquell era el nostre primer viatge conjunt després de sis o set mesos de relació intermitent, i no li agradava descobrir aquelles “manies de solter”, com em va deixar ben clar la primera vegada que me’n va voler parlar. Era una desconsideració per part meva aïllar-la d’una forma tan brusca, tan radical. Des d’aquell moment vaig decidir prescindir obertament de la llibreta, anotant-me les idees en el mòbil -missatges que no arribava a enviar a ningú, però que em servien de coartada- per, de forma més furtiva, en la intimitat del lavabo, traspassar-les al paper de la llibreta de beta vermella. Tanmateix, durant la resta de la setmana que va durar la nostra estada a París ja no vaig deixar de sentir els ulls acusadors de la M. damunt meu.