L'engany de les plantes carnívores

El sol espeternega contra el vidre, escolant-se entre els arbres que poblen la carretera estreta, enrevoltada, que serpentejant s'esmunyeix endins del Vallès més feréstec, si és que en queda dècades després de sotmetre'l al corró de la indústria tèxtil. D'aquí a una estona, quan passem un parell d'urbanitzacions enclotades entre les parets cantelludes de les fondalades, s'obrirà davant nostre la plana, apareixent el poble i deixant-me a mercè d'un nou dia de feina.

Mentrestant, l'autobús avança mandrosament, i darrere meu una senyora gran, molt gran, o així m'ho ha semblat a mi, no para de disparar paraules, una ràfega que no deixa intervenir en la conversa la seva acompanyant. Així puc assabentar-me de la seva vida matrimonial, del seu marit, sastre, que aviat va emmalaltir, amb cinquanta li tremolaven les mans i va haver de deixar l'ofici, que Déu no els havia dut fills i per això les penúries eren més suportables, que aviat, a la tremolor, s'hi afegí la pèrdua de memòria, que acabà en una residència on morir. I ella, vídua jove, seixanta-i-pocs, per sort la casa dels pares que li restava en herència, filla única que, a la vegada que el marit, va haver de dur el govern dels seus pares; i per sort, que van tenir salut fins els darrers dies; que la mare, que va sobreviure al pare, mort d'accident amb bicicleta atropellat per un camió quan tornava de buscar romaní i espàrrecs al bosc, es va anar ensopint al costat de l'estufa, morint com un ocellet estarrufat, pobreta, però que mai va dur-li la feina del marit, amb tot allò dels pixats i de la merda incontrolables.

La senyora del marit amb Parkinson només detura el seu sol·liloqui quan, removent el cap i dient que això de la vida ja és així, que cal entomar-la com ve, i que tampoc es pot queixar, que allò del marit no va durar més de deu anys, i d'això ja en fa vint, decideix començar l'interrogatori, el tercer grau, amb la pobra veïna de seient. Així que acabo per treure'n l'entrellat i intuir que no es coneixen, que en ocasions han agafat l'autobús a la vegada per fer el mateix trajecte, i que la senyora vídua del malalt de Parkinson se sent tan sola que necessita, de tant en tant, segrestar alguna de les passatgeres de l'autobús que deu agafar de tant en tant per arribar-se a Sabadell els dies de mercat. Me la miro de cua d'ull, perquè ocupen els seients de la meva esquerra i no vull ser ferit per cap dels seus trets, i llavors recordo haver-la vist pujar abans, imaginant-me-la ben diferent al nervi inquisitiu i depredador que ha esdevingut. La pell blanca, arrugada pel picar del temps i de la meteorologia, de les coses que fan plorar i de les que fan riure; la menudesa d'una figura corsecada, mig ajupida pel pes de l'edat i d'alguna feina de cosidora o de rentadora; el fet de dur una rebeca primaveral i una bossa de plàstic de supermercat a la mà dreta que amaga un petit objecte que li permet lligar les nanses de la bossa; tot plegat me l'havia representat molt més fràgil i insegura del que en realitat demostra ser.

Espantat, aletejo les pestanyes per dirigir els ulls cap als matolls de la lectura i parapetar-me rere el mur que aixeca un sol maó en forma de llibre, que les plantes carnívores interpreten com a símbol d'una mort exterior.